Fins i tot, els valents també cauen

A tots els companys que lluitàreu,
deixàreu la vida per una il·lusió
Al-Mayurqa

Hola company,

No he pogut tenir la sort d’haver-te congut mai. Tu no saps qui sóc. Jo et conec ben poc; només sé per on trepitjaves. Has estat una d’aquelles persones a qui m'hagués agradat fer un munt de preguntes esperant una resposta enginyosa o una d’aquelles respostes que expliquen llargues historietes curioses i anecdòtiques. Sempre m’ha fascinat la vostra feina i envejat els vostres temps viscuts. Li he fet saber a la teva germana Blanca el greu que m'ha sabut quan m'he enterat de la notícia. Les pèrdues dels grans lluitadors sempre són tristes.

Voldria demanar-te un favor, si no és molt exigir. Allà on estiguis dóna’ns un cop de mà, que el necessitarem. Digues als teus companys i companyes que ja fa temps que hi són, que no s’avergonyeixin de com estem ni de la manera com funcionem. Estem fent el que podem. No tenim la vostra capacitat estratègica ni tàctica, ni tan sols la vostra percepció organitzativa ni ideològica. Ni tenim tan valor com el que vau tenir. Però estem fent molts esforços per fer petits passos (que ja costen de fer).

Company, digues als que ja fa temps que ens miren de lluny tot el que hem estat fent aquests darrers anys. Explica’ls-hi que hem fet consultes arreu, que el carrer està bullint últimament, que tenim força representació i anem creixent, comenta que alguns mitjans diuen que som majoria... Cala, explica amb detalls que tenim molts defectes i som molt caparruts i tossuts --és cert, és la nostra manera de ser--, però cal que els hi diguis que de ganes per lluitar no en falten.

Que sapigueu que vosaltres heu estat els qui heu forjat els fonaments del nostre present. La memòria d’aquest petit i vell país sempre us recordarà com a lluitadores i lluitadors valentes que mai es van rendir en el seu objectiu. Tot i així, necessitem un cop de mà, ho ben asseguro. Els joves tenim l’obligació de seguir la lluita que vosaltres vau començar i vau marcar. Digues als teus companys i companyes que el país té un deute pendent amb totes i tots els qui ja heu marxat: arribar fins al final en aquesta lluita amb la memòria i record de tots i cadascun de vosaltres.

Josep de Calassanç Serra Puig, la teva lluita persistent ha donat fruits i nosaltres sembrarem, amb les llavors que en surtin, noves plantes per florir.

Una abraçada ben forta,

Algú que segueix creient amb uns ideals encara no perduts.

L'abstenció i la força del silenci

Avui, 20 de novembre del 2011, fa trenta-sis anys de l’anunci de la mort del dictador Franco. Casualment aquest diumenge s’han convocat les eleccions generals a l’Estat espanyol on la dreta liberal més espanyolista governarà els propers quatre anys. No és d’estranyar que tothom doni per sabuts els resultats. No cal fixar-se en enquestes per veure la caiguda lliure de la suposada esquerra espanyola que ha estat al govern en els darrers anys. Tot i així, ens animen repetidament a totes i a tots a participar en aquests comicis (des de quan els hi interessa el què pensem i volem?). Però penso que, en les eleccions espanyoles, cal ser contundents i dir «prou».

No és fàcil demanar l’abstenció --un abstencionisme actiu, evidentment-- però crec que no hi ha cap altra sortida. Tot i així no ens hauria d’estranyar que els independentistes d’esquerres (i els Moviments d’Alliberament Nacional) demanin l’abstenció a les eleccions estatals. Tradicionalment des d’aquests sectors sempre s’ha demanat la no participació institucional als parlaments dels estats dominants. No es pot dir que presentar-se a l’estat hagi estat la norma sinó l’excepció. Crec que és prou evident el motiu.

Cal diferenciar, però, el fet de demanar la no patricipació en aquestes eleccions i no pas a les europees, a les autonòmiques o a les municipals. Penso que aquesta posició davant les eleccions espanyoles és un acte de dignitat i de coherència ja que amb la participació es legitima l’Estat i el sistema que cada dia ens fa claudicar, retrocedir, ens espolia, colonitza i ens fa més invisibles tant com a catalans o com a ciutadans, governi qui governi. Cal recordar, a més, que és aritmèticament impossible que hi hagi una majoria catalana al Congrés (si sumem tots els diputats que pertoca a les quatre províncies principatines, a les tres valencianes i a les illes no arriben ni a un terç de tots els diputats del Congrés).

Si es va a votar a les eleccions espanyoles s’està reconeixent totes les seves institucions antidemocràtiques com el Congrés, el Senat, el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem, etcètera, i les seves respectives lleis i sentències (la il·legítima “Sagrada Constitució”, les sentències contra la immersió, reformes laborals, etc.). Espanya és irremeïablement irreformable. Els nostres avis i àvies no varen lluitar i morir per a que actualment tinguéssim aquest sistema tant caspós i manipulat; varen lluitar per tenir una democràcia de debò i amb uns drets i llibertats que encara estem esperant.

No obstant, no m’agrada dir-ne “abstenció” i aquí ja entra un altre debat terminològic i lingüístic. És diferent parlar d’abstenció en la política que abstenció en unes eleccions. Jo, tot i no votar aquest diumenge, no m’abstindré en política. El qui realment és abstencionista és aquell que durant la resta de 364 dies de l’any no participa en les mobilitzacions ciutadanes, en les manifestacions, les concentracions, vagues, accions de protesta, fins i tot no debatre ni militar en cap lloc o ni tan sols enganxar un cartell. Qui s'absté són totes aquestes persones, no jo. El fet que no posi un sobre dins una urna un dia cada quatre anys no significa que sigui abstencionista, que quedi clar. 

I, sincerament, em sembla força incoherent que els mateixos independentistes que dia sí i dia també repeteixen que és impossible canviar Espanya i que l'única opció és l'autodeterminació siguin els primers en criticar l'abstencionisme en aquestes eleccions i pretenguin anar a Madrid. Siguem seriosos: què anem a fer a Madrid? A “tocar els collons” (com proposen alguns)? A proclamar la independència dels Països Catalans des del Congrés espanyol esperant rebre el suport de la resta de l’estat? Són les engrunes allò que hem d'anar a reclamar a Madrid o és el pa sencer que hem d'aconseguir des dels Països Catalans? L’estat espanyol i francès porten més de tres-cents anys intentant esborrar la nostra llengua per mitjà de lleis, d’imposicions i violència, dividint el nostre poble en diferents Comunidades Autónomas. 

La independència no l’aconseguirem a Madrid sinó a casa nostra. Com va dir Lluís Maria Xirinacs, la independència no es demana, es pren. La independència vindrà quan nosaltres mateixos tinguem la capacitat de crear una majoria independentista a cada carrer, a cada barri, a cada poble i ciutat del nostre petit i vell país. La feina està a casa nostra, no a la de l’enemic. Serà només llavors quan podrem anar a pactar a Madrid, però de govern català a govern espanyol. No podem anar a pactar i a renunciar drets a Madrid cada dos per tres. Quan cadascú lluiti de la manera que pugui per la llibertat del seu poble dia a dia i amb esforç, només aleshores ens adonarem que efectivament som un país imparable.

De fet, una senzilla raó és que jo sóc català i només tinc una nacionalitat. De la mateixa manera que no voto a França, a Itàlia, a Irlanda o a Alemanya, tampoc votaré a l’estat espanyol. A més, la llibertat no es vota ni es demana, la llibertat es pren i s’exerceix. Jo sóc independentista i el fet de no votar en aquestes eleccions jo no ho anomeno abstenció, ho anomeno dignitat. Però no per no votar deixaré de seguir lluitant; no somiaré tan sols perquè m’hagi quedat adormit. Demà tornaré a sortir al carrer per seguir lluitant pel que crec. I no hi haurà res ni ningú que em farà tirar enrere.

I ja se sap qui guanya, quan es pacta en aquestes condicions. Hi guanya la “classe dominant”, la d’ací i la d’allà, unànime, malgrat les aparents discrepàncies. No ha existit, entre nosaltres, cap “pacte” de la línia pactista que no s’hagi convertit en un mediocre engañabobos. [...] Jo només voldria advertir, ara, que, en la història de la Catalunya estricta i en la de tots els Països Catalans, cada “pacte” ha estat una claudicació, i que tot això del “pactisme” com a mecanisme polític és i serà sempre una burla. Pactar és perdre: sempre. Malgrat els aparents avantatges provisionals.

 Joan Fuster

I vam decidir!

El passat 17 d’octubre va fer ben bé un any que Tarragona va tenir la primera ocasió (i no serà l'única!) de poder dir lliurement cap on volia que caminés el seu país. Un poble perdut per la Mediterrània occidental, amb una llengua mil·lenària i amb uns 13 milions d’habitants que n'està fart de no ser un país com qualsevol altre (i amb tot el que això implica). Tarragona, per primer cop, va ser un petit centre de mira.

Som una ciutat complexa i complicada. Sí, n'érem del tot conscients. Sabíem a què ens enfrontàvem i tots els obstacles que calia combatre (i els molts obstacles que es varen presentar al llarg de l'organització). Es coneixia la realitat de la nostra ciutat i, per aquest mateix motiu, es va voler enfrontar-s'hi.

Vau ser capaços i capaces (sí, totes i tots vosaltres) d'engegar una organització interna d'una plataforma sorgida de la gent del carrer que es basava, per damunt de tot, en la democràcia i el poder del poble per davant de qualsevol principi: Tarragona Decideix! Una plataforma que, un cop constituida i sense cap mena de recursos, va tirar endavant una sèrie infinita de paradetes de recollida de vots anticipats durant tot un estiu i les festes de Santa Tecla. No podem destriar les nostres vacances o les Mamadetes de Santa Tecla sense portar la samarreta decidida, un globus sempre a punt d'inflar o flayers a la butxaca per convèncer fins a l'últim tarragoní o tarragonina perquè votés. Una feina que no crec que ningú hagi pogut aguantar, tret de NOSALTRES.
 
Alguns deien que érem pocs, que la consulta no serviria per a res, que era un fet simbòlic sense cap mena de valor legal, que era una pèrdua de temps i diners, etcètera. En definitiva, que érem uns “matats”. No seré jo per discutir-los-hi això i potser en algunes coses tenien raó. Però el que de debò n'estic convençut és que aquell 17 d'octubre del 2010 Tarragona va fer un pas molt gran cap a la independència.

Quanta gent vam pensar, en veure la consulta d'Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009, que aquest fet no seria mai extrapolable a la nostra ciutat? Ens ho miràvem emocionats, amb la pell de gallina i fins i tot amb alguna llàgrima als ulls; ho miràvem amb certa enveja i alhora ho vèiem massa lluny de la nostra realitat. Molta gent estàvem convençuts (i jo m'incloc) que era gairebé impossible que Tarragona, per ella mateixa, organitzés una consulta sobre la independència. Però es va fer.

La consulta a Tarragona no té només una data fixa (17/10/2010) sinó que té un munt de dies al darrere de tota la feina feta anteriorment: promoure una primera reunió, fer tota la feina de la plataforma a nivell intern, feina de coordinació amb altres pobles que organitzaven conultes, material, reunions, paradetes per aconseguir voluntaris, paradetes de vot anticipat, difusió personal, etc. I tot aquest xou perquè el tercer diumenge del mes d'octubre de l’any 2010 Tarragona pogués votar SÍ, NO o BLANC sobre la independència de la nació catalana.

Alguns els hi semblarà una bajanada però de ben segur que no sentiran l'emoció que molts vam sentir aquell dia només d'aixecar-se a quarts de set del matí d'un diumenge. Encara recordo la sensació en posar-me la samarreta per últim cop i sortir de casa amb el dinar a la motxilla per anar cap a la universitat a obrir la mesa electoral per passar una jornada de gairebé 12 hores. Va ser realment increïble. I cal no oblidar-ho que aquestes consultes no eren com qualsevol altra. Entre altres coses es va deixar votar als majors de 16 anys i a TOTES les persones censades a la ciutat. Un fet molt important per a mi i per molts altres joves ja que va ser el primer cop que vaig tenir dret a votar i ho vaig fer per votar SÍ a la independència del meu país.

Quan la jornada va acabar i ens vam trobar al Palau de Congressos tots teníem un cert neguit a dins nostre. Estàvem decebuts pel resultat comparat amb l'esforç que s'havia fet fins aleshores. Recordo alguna llàgrima i tot a les escales del Palau. Nosaltres, la mesa de la universitat, vam ser la que vam recollir més vots (765 vots en total). El resultat final a la ciutat va ser de 6.767 vots, que representaria al voltant d'un 5% del cens. Molts diuen que va ser un fracàs. Per a mi va ser una petita victòria.

Tots i cadascun dels i les tarragonines de tots els barris, majors de 16 anys i empadronades a la ciutat van tenir un dret que alguns, amb noms i cognoms, ens neguen i priven. I encara diria més: vam ser nosaltres (imprescindibles totes les persones que vam participar, molt o poc!) que vam donar aquest dret als nostres veïns, amics, desconeguts i també, i molt important, als nostres adversaris.

Podran dir que vam ser la ciutat amb menys percentatge de participació de totes les que s'han fet però el que mai ens podran retreure va ser l'esforç, la dignitat amb què hem reconegut el nostre resultat, el treball constant i la il·lusió en què s'hi vam abocar. Per aquesta senzilla raó i amb el cap ben alt hem de recordar el 17 d'octubre com un dia imprescindible per la història de la independència del nostre país, cada cop més propera. Perquè les grans fites s'aconsegueixen amb el treball diari des dels barris i municipis. I perquè vam ser totes nosaltres les qui vam donar veu i embranzida a la nostra ciutat.

Barrejant gustos

Les cadires tenien un encoixant d’un vermell intens que es contrarestava amb la comoditat dels seients. Vam fer aixecar a una parella de vells. L’home, que es veia més perdut i amb més dificultat de mobilitat, li va donar un cop de colze a la seva dona perquè deixés pas.

- No pateixin. Ja passem.

Un somriure. 56-58-60. El molest “recolza-peus” no es podia amagar. El Liceu se li notava massa la careta (mai millor dit) que li havien posat. No em sentia tan incòmode entre tanta burgesia, però era conscient que una de les ovelles negres que rondava per allà era jo.

Un sostre no massa gran. Em pensava que seria immens tal i com ho explicaven. La imatge d’unes dunes de butaques roges desentonaven amb les decoracions modernistes. Mirant a mà dreta hi havia l’escenari de gran alçada. Potser era que des del tercer pis tot es veia més grandiloqüent. Uns llums amb forma de cares somrients. El binomi cromàtic ocre-roig predominava.

Recolzat a l’ampit del davant (també recobert d’un coixí vermell igual que les butaques) espiava la gent que anava entrant perduda buscant el seu seient i jo, xafardejant per intentar reconèixer algun d’aquests “peixos grossos” que es veuen de tant en tant en aquest tipus de llocs. Al pis de sota hi havia un home llegint el diari Gara (una mica surrealista tot plegat: un home llegint el diari basc --no un diari basc qualsevol-- enmig del Liceu de Barcelona). A la millor estava interessat en el recent anunci de dissolució d’Ekin (a veure com continuarà el procés de pau).

Un escandalós timbre de mòbil que et taladrava per dins el cap va ressonar per tota la sala. Senyores i senyors, el concert començarà d’aquí a deu minuts. Dues dones (bé, una noia d’uns vint i llargs anys i una dona d’uns cinquanta i escaig) varen fer alçar a la parella de vells per poder passar. Ves per on: de la mitjana d’edat del teatre que calculava que rondava els seixanta anys (molta calvície i canes), jo i la noia del meu costat la féiem baixar (poc, però ja és alguna cosa).

A l'estiu quan són les nou / són les set hores de sol / aquí, per ara.

Tot és començar. Però cal seguir i seguir i seguir. Amb petits records per part del cantant a Ausias March, a Joan Fuster, a Salvador Espriu, a Joan Miró, etc. i altres recordatoris per la meva part a altres cantautors: Ovidi, Llach, Maria del Mar, etc. Nostàlgic? Poc. Ja m’esperava el que anava a veure i escoltar.

A la Universitat els grisos / com molts altres dies de l'any / des de fa ja molts anys / es disposen a entrar a les aules / àvids de cultura / i de fer exercicis gimnàstics / sobre els caps dels estudiants / que no volen entendre / la subtil teoria de l'ordre públic / defensada, entre d'altres / per les forces vives locals / amb un total desinterès / hegemònic en bé del país.

Amb un pèl de ràbia. Hipocresia... però qui sóc per jutjar? Ara tothom recorda però ningú mira el present. Els pocs que criden, els pocs que s’alcen són assenyalats pels mateixos que abans cridaven i s’alçaven. Què ha passat?

I com no. La ciutat en què els poetes sempre en tasten els seus carrers. El Cap i Casal també surt en aquestes cançons. S’obren els llums. Estona de descans.

De sobte, dues dones amb ulleres de pasta, amb els cabells curts, tenyits (una d’un color granatós i l’altra d’un ros clar) i despentinats, amb la mirada perduda i fent-se les “tontes” (semblaven beneites), se senten al meu costat.

- Perdoni, estan ocupats.

- Ah, d’acord.

S’aixequen i se’n van a dos seients de la fila del darrere. Els hi diuen el mateix. Devien tenir els seients al galliner i, en no veure res, havien degut anar provant a veure si aconseguien veure bé el concert des d’algun altre lloc. Senyores i senyors, el concert començarà d’aquí a cinc minuts. Abans de tornar a tenir els ulls fixats a l’escenari veig a les dues dones a l’altra banda del meu pis que em saluden, les dues mecànicament sincronitzades, amb un somriure com dient “Hem guanyat! Per fi hem trobat lloc!”. S’apaguen els llums un altre cop.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé / de què la part pitjor me'n romandrà / e de vós sap lo qui sens vós està: / A joc de daus vos acompararé.

Cada vegada em pregunto què hi faig. Però ja diuen que tot va bé si acaba bé. La música acompanyant força adient i ben estructurada. La veu, peculiar. Les lletres massa coloquials, al meu gust.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia / i jo ben sol em quede a Maragall / aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia / se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.

Les dues dones de la meva esquerra amb uns ulls oberts, cantant i entonant la majoria de lletres (amb una afinació força correcta, tot s'ha de dir); els dos acompanyants de le meva dreta amb els ulls tancats --un dormint i l’altre descansant, suposo.

Hem vist la fam / ser pa / dels treballadors. / Hem vist tancats / a la presó / homes plens de raó. / No / jo dic no / diguem no. / Nosaltres no som d'eixe món.

De tot què n’ha quedat? Doncs va bé saber-ho. Un públic lliurat al cantautor: "Ets el millor!" (segur?); "Això és fer país!" (quin país?); "No m’esperava tant d’ell!" (jo, tal i com m’ho imaginava).
Abans de marxar passar pel labavo del Liceu --quin honor!-- acompanyat de iaios un dels quals xiulant "El gegant del pi". Això és el que ha quedat de tot el concert.

I per acabar, entre cues i errades de "novatos", et trobes encongit al cotxe de retorn cap al teu barri. Com a casa no hi ha res. I, com sempre, deixarem les altres petites anècdontes colgades Al vent.

A peu descalç

El fet de pensar és una de les poques coses que ningú pot prohibir. Del pensament en surt la reflexió i el desig el qual desencadena al somni. En els temps que corren no crec que ningú conegui cap mètode de privatitzar els somnis (però n'estic segur que sí existiria la voluntat per part d'alguna persona en concret). No n'hi ha prou en estar callat i seguir la rutina. Ja fa temps que estic intentant buscar un petit racó on emmagatzemar algunes idees --de vegades contradictòries, sí, tot i així els "grans" també han bastit sovint els seus discursos plens de contradiccions-- que molt sovint ronden perdudes pel terrat.

Suposo que finalment m'he decidit, després de diferents intents, d'obrir un bloc per deixar arraconat aquest silenci immens que m'absorveix. Amb la distància adequada i la desconfiança necessària aniré escrivint --i ja dic ara que rarament escriuré amb regularitat-- per tal d'anar dipositant engruna a engruna.

faré mil cançons amagant veritats
sota un joc de paraules.
És només per això que me cal dir-ho ara.

Lluís Llach