El passat 17 d’octubre va fer ben bé un any que Tarragona va tenir la primera ocasió (i no serà l'única!) de poder dir lliurement cap on volia que caminés el seu país. Un poble perdut per la Mediterrània occidental, amb una llengua mil·lenària i amb uns 13 milions d’habitants que n'està fart de no ser un país com qualsevol altre (i amb tot el que això implica). Tarragona, per primer cop, va ser un petit centre de mira.
Som una ciutat complexa i complicada. Sí, n'érem del tot conscients. Sabíem a què ens enfrontàvem i tots els obstacles que calia combatre (i els molts obstacles que es varen presentar al llarg de l'organització). Es coneixia la realitat de la nostra ciutat i, per aquest mateix motiu, es va voler enfrontar-s'hi.
Som una ciutat complexa i complicada. Sí, n'érem del tot conscients. Sabíem a què ens enfrontàvem i tots els obstacles que calia combatre (i els molts obstacles que es varen presentar al llarg de l'organització). Es coneixia la realitat de la nostra ciutat i, per aquest mateix motiu, es va voler enfrontar-s'hi.
Vau ser capaços i capaces (sí, totes i tots vosaltres) d'engegar una organització interna d'una plataforma sorgida de la gent del carrer que es basava, per damunt de tot, en la democràcia i el poder del poble per davant de qualsevol principi: Tarragona Decideix! Una plataforma que, un cop constituida i sense cap mena de recursos, va tirar endavant una sèrie infinita de paradetes de recollida de vots anticipats durant tot un estiu i les festes de Santa Tecla. No podem destriar les nostres vacances o les Mamadetes de Santa Tecla sense portar la samarreta decidida, un globus sempre a punt d'inflar o flayers a la butxaca per convèncer fins a l'últim tarragoní o tarragonina perquè votés. Una feina que no crec que ningú hagi pogut aguantar, tret de NOSALTRES.
Alguns deien que érem pocs, que la consulta no serviria per a res, que era un fet simbòlic sense cap mena de valor legal, que era una pèrdua de temps i diners, etcètera. En definitiva, que érem uns “matats”. No seré jo per discutir-los-hi això i potser en algunes coses tenien raó. Però el que de debò n'estic convençut és que aquell 17 d'octubre del 2010 Tarragona va fer un pas molt gran cap a la independència.
Quanta gent vam pensar, en veure la consulta d'Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009, que aquest fet no seria mai extrapolable a la nostra ciutat? Ens ho miràvem emocionats, amb la pell de gallina i fins i tot amb alguna llàgrima als ulls; ho miràvem amb certa enveja i alhora ho vèiem massa lluny de la nostra realitat. Molta gent estàvem convençuts (i jo m'incloc) que era gairebé impossible que Tarragona, per ella mateixa, organitzés una consulta sobre la independència. Però es va fer.
La consulta a Tarragona no té només una data fixa (17/10/2010) sinó que té un munt de dies al darrere de tota la feina feta anteriorment: promoure una primera reunió, fer tota la feina de la plataforma a nivell intern, feina de coordinació amb altres pobles que organitzaven conultes, material, reunions, paradetes per aconseguir voluntaris, paradetes de vot anticipat, difusió personal, etc. I tot aquest xou perquè el tercer diumenge del mes d'octubre de l’any 2010 Tarragona pogués votar SÍ, NO o BLANC sobre la independència de la nació catalana.
Alguns els hi semblarà una bajanada però de ben segur que no sentiran l'emoció que molts vam sentir aquell dia només d'aixecar-se a quarts de set del matí d'un diumenge. Encara recordo la sensació en posar-me la samarreta per últim cop i sortir de casa amb el dinar a la motxilla per anar cap a la universitat a obrir la mesa electoral per passar una jornada de gairebé 12 hores. Va ser realment increïble. I cal no oblidar-ho que aquestes consultes no eren com qualsevol altra. Entre altres coses es va deixar votar als majors de 16 anys i a TOTES les persones censades a la ciutat. Un fet molt important per a mi i per molts altres joves ja que va ser el primer cop que vaig tenir dret a votar i ho vaig fer per votar SÍ a la independència del meu país.
Quan la jornada va acabar i ens vam trobar al Palau de Congressos tots teníem un cert neguit a dins nostre. Estàvem decebuts pel resultat comparat amb l'esforç que s'havia fet fins aleshores. Recordo alguna llàgrima i tot a les escales del Palau. Nosaltres, la mesa de la universitat, vam ser la que vam recollir més vots (765 vots en total). El resultat final a la ciutat va ser de 6.767 vots, que representaria al voltant d'un 5% del cens. Molts diuen que va ser un fracàs. Per a mi va ser una petita victòria.
Tots i cadascun dels i les tarragonines de tots els barris, majors de 16 anys i empadronades a la ciutat van tenir un dret que alguns, amb noms i cognoms, ens neguen i priven. I encara diria més: vam ser nosaltres (imprescindibles totes les persones que vam participar, molt o poc!) que vam donar aquest dret als nostres veïns, amics, desconeguts i també, i molt important, als nostres adversaris.
Podran dir que vam ser la ciutat amb menys percentatge de participació de totes les que s'han fet però el que mai ens podran retreure va ser l'esforç, la dignitat amb què hem reconegut el nostre resultat, el treball constant i la il·lusió en què s'hi vam abocar. Per aquesta senzilla raó i amb el cap ben alt hem de recordar el 17 d'octubre com un dia imprescindible per la història de la independència del nostre país, cada cop més propera. Perquè les grans fites s'aconsegueixen amb el treball diari des dels barris i municipis. I perquè vam ser totes nosaltres les qui vam donar veu i embranzida a la nostra ciutat.
