L'abstenció i la força del silenci

Avui, 20 de novembre del 2011, fa trenta-sis anys de l’anunci de la mort del dictador Franco. Casualment aquest diumenge s’han convocat les eleccions generals a l’Estat espanyol on la dreta liberal més espanyolista governarà els propers quatre anys. No és d’estranyar que tothom doni per sabuts els resultats. No cal fixar-se en enquestes per veure la caiguda lliure de la suposada esquerra espanyola que ha estat al govern en els darrers anys. Tot i així, ens animen repetidament a totes i a tots a participar en aquests comicis (des de quan els hi interessa el què pensem i volem?). Però penso que, en les eleccions espanyoles, cal ser contundents i dir «prou».

No és fàcil demanar l’abstenció --un abstencionisme actiu, evidentment-- però crec que no hi ha cap altra sortida. Tot i així no ens hauria d’estranyar que els independentistes d’esquerres (i els Moviments d’Alliberament Nacional) demanin l’abstenció a les eleccions estatals. Tradicionalment des d’aquests sectors sempre s’ha demanat la no participació institucional als parlaments dels estats dominants. No es pot dir que presentar-se a l’estat hagi estat la norma sinó l’excepció. Crec que és prou evident el motiu.

Cal diferenciar, però, el fet de demanar la no patricipació en aquestes eleccions i no pas a les europees, a les autonòmiques o a les municipals. Penso que aquesta posició davant les eleccions espanyoles és un acte de dignitat i de coherència ja que amb la participació es legitima l’Estat i el sistema que cada dia ens fa claudicar, retrocedir, ens espolia, colonitza i ens fa més invisibles tant com a catalans o com a ciutadans, governi qui governi. Cal recordar, a més, que és aritmèticament impossible que hi hagi una majoria catalana al Congrés (si sumem tots els diputats que pertoca a les quatre províncies principatines, a les tres valencianes i a les illes no arriben ni a un terç de tots els diputats del Congrés).

Si es va a votar a les eleccions espanyoles s’està reconeixent totes les seves institucions antidemocràtiques com el Congrés, el Senat, el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem, etcètera, i les seves respectives lleis i sentències (la il·legítima “Sagrada Constitució”, les sentències contra la immersió, reformes laborals, etc.). Espanya és irremeïablement irreformable. Els nostres avis i àvies no varen lluitar i morir per a que actualment tinguéssim aquest sistema tant caspós i manipulat; varen lluitar per tenir una democràcia de debò i amb uns drets i llibertats que encara estem esperant.

No obstant, no m’agrada dir-ne “abstenció” i aquí ja entra un altre debat terminològic i lingüístic. És diferent parlar d’abstenció en la política que abstenció en unes eleccions. Jo, tot i no votar aquest diumenge, no m’abstindré en política. El qui realment és abstencionista és aquell que durant la resta de 364 dies de l’any no participa en les mobilitzacions ciutadanes, en les manifestacions, les concentracions, vagues, accions de protesta, fins i tot no debatre ni militar en cap lloc o ni tan sols enganxar un cartell. Qui s'absté són totes aquestes persones, no jo. El fet que no posi un sobre dins una urna un dia cada quatre anys no significa que sigui abstencionista, que quedi clar. 

I, sincerament, em sembla força incoherent que els mateixos independentistes que dia sí i dia també repeteixen que és impossible canviar Espanya i que l'única opció és l'autodeterminació siguin els primers en criticar l'abstencionisme en aquestes eleccions i pretenguin anar a Madrid. Siguem seriosos: què anem a fer a Madrid? A “tocar els collons” (com proposen alguns)? A proclamar la independència dels Països Catalans des del Congrés espanyol esperant rebre el suport de la resta de l’estat? Són les engrunes allò que hem d'anar a reclamar a Madrid o és el pa sencer que hem d'aconseguir des dels Països Catalans? L’estat espanyol i francès porten més de tres-cents anys intentant esborrar la nostra llengua per mitjà de lleis, d’imposicions i violència, dividint el nostre poble en diferents Comunidades Autónomas. 

La independència no l’aconseguirem a Madrid sinó a casa nostra. Com va dir Lluís Maria Xirinacs, la independència no es demana, es pren. La independència vindrà quan nosaltres mateixos tinguem la capacitat de crear una majoria independentista a cada carrer, a cada barri, a cada poble i ciutat del nostre petit i vell país. La feina està a casa nostra, no a la de l’enemic. Serà només llavors quan podrem anar a pactar a Madrid, però de govern català a govern espanyol. No podem anar a pactar i a renunciar drets a Madrid cada dos per tres. Quan cadascú lluiti de la manera que pugui per la llibertat del seu poble dia a dia i amb esforç, només aleshores ens adonarem que efectivament som un país imparable.

De fet, una senzilla raó és que jo sóc català i només tinc una nacionalitat. De la mateixa manera que no voto a França, a Itàlia, a Irlanda o a Alemanya, tampoc votaré a l’estat espanyol. A més, la llibertat no es vota ni es demana, la llibertat es pren i s’exerceix. Jo sóc independentista i el fet de no votar en aquestes eleccions jo no ho anomeno abstenció, ho anomeno dignitat. Però no per no votar deixaré de seguir lluitant; no somiaré tan sols perquè m’hagi quedat adormit. Demà tornaré a sortir al carrer per seguir lluitant pel que crec. I no hi haurà res ni ningú que em farà tirar enrere.

I ja se sap qui guanya, quan es pacta en aquestes condicions. Hi guanya la “classe dominant”, la d’ací i la d’allà, unànime, malgrat les aparents discrepàncies. No ha existit, entre nosaltres, cap “pacte” de la línia pactista que no s’hagi convertit en un mediocre engañabobos. [...] Jo només voldria advertir, ara, que, en la història de la Catalunya estricta i en la de tots els Països Catalans, cada “pacte” ha estat una claudicació, i que tot això del “pactisme” com a mecanisme polític és i serà sempre una burla. Pactar és perdre: sempre. Malgrat els aparents avantatges provisionals.

 Joan Fuster