dilluns, 20 de febrer del 2012

"Pense que ha arribat l'hora"

(publicat a Pobleviu.cat)

Vostra raó es va desfent, la nostra és força creixent.
Ovidi Montllor

Avui sí que ha arribat l’hora de parlar de tu, València. Temíem el moment, però si no és ara, quan n’hem de parlar? Ahir va ser, després d’una setmana intensa, la gota d’aigua que va fer vessar el got. Penso que els fets ocorreguts ja parlen per si sols. Els testimonis i les imatges enregistrades són prou clares per evidenciar la brutalitat policial a joves estudiants de secundària, molts d’ells menors d’edat. Diuen que avui ja són vint-i-un detinguts. Està clar que aquest no és el primer ni serà l’últim cas de violència policial ni de repressió al moviment estudiantil.

És ben curiós com encara hi ha la supèrbia de considerar-se país del “Primer Món” i amos de l’Univers mentre que en aquest Estat governa un partit que no condemna el franquisme, mentre es deixen lliures a polítics corruptes, mentre es fan homenatges i honors d’Estat a ministres del dictador, on detenen menors per reivindicar el dret a l’educació pública i de qualitat, on s’estan perdent dia a dia els drets més fonamentals dels i les treballadores i estudiants, etcètera. Cal puntualitzar que al País Valencià la retallada pressupostària a l’ensenyament públic els ha costat molt cara: en cosa de dies les i els estudiants han vist com els hi treien la calefacció i els hi tallaven la llum dels seus centres educatius, entre altres mesures. A vegades sembla que les i els estudiants siguem massa avariciosos a l’hora de reclamar una educació pública i de qualitat. Però aquestes reivindicacions van molt més enllà d’una lluita per un ensenyament de qualitat: es tracta de la lluita per una educació digna del segle en què estem vivim. Què més elemental que això!

Tot i així, també voldria parlar d'un altre tema, sense deixar de banda la repressió policial ni les declaracions dels responsables d’aquesta barbàrie, que és la situació del País Valencià. Totes i tots som conscients de la problemàtica que es viu al sud del país i crec que ara és un bon moment per parlar-ne. Al País Valencià ja fa temps que es cou quelcom que ningú no gosa acabar de dir ni aclarir, ni tampoc es molesten --des dels mitjans de masses-- en fer-ho públic per les possibles conseqüències socials. El gran i “majoritari” suport social que ha rebut darrerament el PP poc tardarà en qüestionar-se. El País Valencià necessita saber que existeix. Només això. Quan aconsegueixi saber d’on ve, ja no hi haurà ningú qui el pari.

Molta gent donava (i continua donant) per perdut aquest territori indestriable del nostre país. Ningú nega que no sigui complicat ni complex la situació que tenen ells (i també nosaltres), però ahir va ser València qui va despertar amb més força. Ahir va ser un brot d'aquest moviment que està eixint. I demà tornaran a sortir. I nosaltres també. Ja que «som el poble i no l'enemic» i perquè som el futur d'aquest poble. Enguany les falles han començat abans d'hora i la mascletà ja ressona pels carrers. València ja crema. La nit de Sant Josep, impacientada, s'ha avançat. Espero que nosaltres no haguem d'esperar fins Sant Joan per fer foc i remoure les brases. El proper 29 de febrer cal que nosaltres també encenguem les fogueres d'arreu els Països Catalans. Perquè amb la que està caient cal que totes i tots reflexionem i pensem cap a on estem anant i cap a on volem anar. Perquè allò que pensem no és res més que allò que volem. I lluitem.