Entre llençols

Era l'últim dilluns de gener d’un hivern encara prou calorós per sentir parlar de nevades, tot i que no tardarien massa en arribar. Ja hi havia ganes de fred i el temps s’impacientava. Potser era el dia adequat per capgirar les coses i abandonar aquella visió retrògrada de la vida i del sexe en general. Calia deixar que la calor s'engendrés entre aquells dos cossos enmig del gel i ser conscients del desglaç que comportaria aquella nit. Ell es va endarrerir una hora. A un quart de nou l’Altre estava als peus de la Catedral esperant-lo des de feia ja uns minuts. No hi havia massa gent pels carrers. De tant en tant veia passar algú traient el gos o tornant cap a casa després de la feina o anant a córrer o alguna monja venerat l’Arquebisbe de la ciutat. Tot era cosa de temps. I d’esperar.

Hi va haver algunes trucades prèvies per calmar la possible tensió. La primera impressió que l'Altre va tenir va ser que era ben maco, tot i dubtar de qui era i d'on venia. No era massa alt. Era home de moltes paraules, com ja havia avisat. Semblava com si es coneguessin de tota la vida, amb la desconfiança necessària per començar a parlar de política, dels estudis i d’alguna filosofada personal. Era una situació prou còmoda tot i evidenciar l’artificialitat de la trobada. Ell era una persona amb la qual es podia treure qualsevol tema de conversa i explicava un munt de coses. El feia sentir, fins i tot, estranger a la seva pròpia ciutat. Aquell vespre la ciutat estava adormida. Can Peret s’anava quedant buit a poc a poc fins que van ser ells els últims a pagar. Tothom s’havia posat d’acord perquè aquella nit tingués continuïtat i fos ben llarga. I ho va ser.

Tot anava a un pas molt pacient i dòcil, entre dubtes i un pessic nervis. Roda no era el lloc somiat per ningú, però tot era posar-s’hi. Les habitacions eren fredes. Van aconseguir escalfor d’una vella estufa. Ell el mirava amistosament però l’Altre evitava el contacte dels ulls. Les paraules es van anar fonent tot i amb intents de seguir-les. Ell li tocà una orella, el mirà fixament. La barba sense afeitar va fregar els seus llavis. L’Altre es va deixar emportar. No va sentir una sensació tan estranya. Aleshores, va passar les seves mans primer per dins el jersei, després per la samarreta. Se la va treure. Va acariciar el seu pit i va anar baixant els seus dits cap al melic i a la panxa fins arribar a desbotonar els pantalons. No patiu, tot va ser qüestió de seguir el compàs que li marcava la situació.

Els dos es van veure en un mateix llit, amb els llençols ja rebregats. Ara ja no hi havia paraules, només el so de les llengües.
- Tens uns ulls molt bonics.
Li va fer un petó a l’ull esquerre. Després, a l’ull dret. Ell tenia vint-i-set anys i el seu cos era de sucre. Ara ja es trobaven Ell i l’Altre amagats en un sostre semblant. La timidesa va diluir-se en pocs moments. El frec de la barba li encetava els morros. Li va besar el bescoll. Després li va llepar l’espatlla fins a l’aixella. Va xuclar-li el mugró i baixar fins el melic. Notava com els nervis l’anaven traint.

Van acabar abraçats. Les cames s’entrecreuaven les unes amb les altres. De tant en tant, l’Altre se’l mirava amb tendresa. L’acariciava. Notava com Ell, mig endormiscat, s'anava movent. L’Altre només va saber arribar a una conclusió: realment vivien en una societat on el sexe estava mitificat i hi havia massa prejudicis.

Ara, tot el que els queda és l’olor que va impregnar els seus cossos aquella freda nit d’hivern. Efectivament, ja no hi ha res més a explicar. Només els llençols guarden el secret d'aquella nit.

El català com a moneda de canvi

(publicat a delCamp.cat i a Pobleviu.cat)

Com que no és obligatori ser raonable

la gent se n'aprofita.

Joan Fuster

Darrerament hem vist algunes mobilitzacions poc habituals d’un funcionariat concret de la Generalitat de Catalunya que ha sortit al carrer per criticar les retallades del govern principatí d'una manera molt il·lògica. Es tracta dels Cossos Policials. El passat divendres vam veure com els Mossos d’Esquadra, aquesta “policia catalana”, passaven a ser els protagonistes de l’ocupació del seu lloc de feina, una comissaria de la plaça Espanya de Barcelona. És evident la irracionalitat en què actua aquesta gent: primer carreguen contra els i les manifestants que reivindiquen els seus drets i les desallotgen dels llocs de feina on feien tancades de protesta, i ara són ells qui ho fan. Qui els entengui que els compri. Tot i així, la qüestió va molt més enllà.

Una decisió que han pres les seccions sindicals d’UGT i CCOO, entre altres, d’aquests Cossos per tal de “collar” al govern i fer-se sentir més, ha estat no utilitzar el català en les seves reivindicacions per tal de fer-ho en castellà. L’excusa que han posat és que ataquen la llengua catalana perquè la qüestió de la llengua és molt important pel govern nacionalista de CiU i, per aquesta raó, carreguen per aquesta banda. Tot i que és totalment qüestionable aquesta afirmació, és un gravíssim error agredir qualsevol llengua, i més per causes polítiques.

Per començar, amb aquesta “acció de protesta” on s’instrumentalitza la llengua catalana hi podem veure clarament l’ala espanyolista tant dels sindicats CCOO-UGT com dels mateixos Mossos d’Esquadra. Si tant els importés la llengua i el tema nacional no tolerarien aquesta mena d’accions. És una imatge prou patètica veure com fan, de la llengua catalana, un ostatge. Algunes persones ja ho justifiquen dient que des de les cúpules d’aquests sindicats s’ha “desacreditat” aquesta acció. El mal ja està fet i no té volta de full. Tanmateix no “desacrediten” pas a aquells que van a pactar amb la patronal i amb els governs les retallades i les privatitzacions. Quina lògica té defensar al carrer unes idees si, després, es va pactant i renunciant a drets inqüestionables que tant han costat aconseguir? La incoherència està servida.

Aquesta “acció” només donarà lloc a una altra confrontació lingüística que, com sempre, acaba perjudicant les llengües amb menys parlants, en aquest cas, a la llengua catalana. Sembla que hi hagi persones que els agradi utilitzar les llengües per dividir. Ja fa massa temps que dura el menyspreu a les llengües minoritàries i també la seva persecució. La funció de les llengües és que esdevinguin eines per comunicar-se i, així, poder-se entendre. Atacar una llengua --sigui la catalana o sigui quina sigui-- és un fet molt greu i amb unes conseqüències molt perjudicials a nivell social. Des d’estudis de la lingüística s’ha comprovat que les persones pensem amb la llengua que parlem. Per tant, com més llengües sabem, tenim una visió molt més àmplia i una capacitat d’enteniment molt més oberta.

Crec que la societat catalana és prou conscient per girar l’esquena a aquest tipus de persones que fan, del català, una eina per menysprear-lo i burlar-se’n. El jovent independentista hem de tenir la suficient responsabilitat per plantar-los cara i defensar la llengua de qualsevol mena agressió. El cas d’aquests dies ha vingut per part dels Mossos, però se li pot afegir les reiterades vegades en què s’ha discriminat el català ja sigui per part de la Guàrdia Civil, de la Policia Nacional o de la mateixa Guàrdia Urbana. Cada vegada es fa més evident la poca diferència que hi ha entre els diferents cossos policials. Està clar, tots duen ja la mateixa porra.