Era la diada de Sant Magí a Tarragona. Força
gent als carrers. Qui ho diria que era Tarragona. Qui ho diria que era Sant
Magí. Feia dies que ells dos xerraven; deien que intentaven quedar però no
trobaven el moment. Canvis de dies a última hora; canvi d’horaris a últim
moment. Com altres cops. Res de nou.
Aquest cop no va patir per si arribava tard. Ja era la costum. Feia calor.
Era estiu. Mitjan d’agost. Va arribar tard expressament, però ell encara no
havia arribat. Hi havia ambient pels carrers i per la Rambla. S’esperava una
mica inquiet, buscant-lo. La gent a les terrasses, la parelleta d’enamorats
menjant un gelat, la família que demana al primer que passa fer-se una foto davant del mar, la colla
d’amics del col·legi que creues al cap de set anys comentant les quatre tonteries
de sempre... I el va trucar. Sí, altre cop, justificant-se. Feia tard.
La Via Augusta es feia llarga i desconeguda. De cop i volta es van
reconèixer entre la gent que pujava cap al centre i, sense abaixar les mirades,
se somreien des de lluny. Dos petons. Confiança. Comoditat. A diferència d'aquells amics
que a vegades costa de trobar. La mateixa cara. La mateixa veu.
Converses llargues. Somriures. Anècdotes. Discrepàncies. Política i
societat en general. Rialles. Alguns records. Viatges. Cultura. Tarragona. Vida
personal. Per aquí, per allà. Li fascinava la cultura tarragonina. Almenys
s’interessava: la música, els instruments, gegants d’aquí, castells, pilars,
arquebisbes i capellans i alcaldes i regidors i... qui sap si també amb ganes
de reviure algun altre record passat (a poder ser amb un nou regust).
