Aquí, senyors, no hi ha pau lingüística.
Aquí el que hi ha és una part de la societat que viu angoixada
precisament per la lingüística i els altres no tenen aquesta angoixa
perquè nosaltres cedim.
Joan Solà
Sense fer massa memòria
em passen pel cap un mínim de cinc actes que es varen fer l’any passat a
Tarragona en defensa de la llengua catalana: Sant Jordi, el
Correllengua, la concentració en suport a la vaga dels docents de les
Illes, l’Onze de Setembre i les mobilitzacions en contra de la LOMQE i
en defensa de la immersió lingüística. Pot ser que me’n deixi algun. És
relativament fàcil trobar al Principat diverses activitats i diades per
la defensa del català. Són esdeveniments simpàtics els quals han
esdevingut pràcticament rutinaris i això ha provocat que s’hagi perdut
gairebé tota la seva essència, el seu contingut base i fonamental amb un
discurs molt genèric, global i aigualit. Tinc la impressió que algunes
d’aquestes mobilitzacions que he esmentat han passat a ser «actes
excusa», és a dir, que serveixen per atraure i assegurar un públic mínim
a la convocatòria ja que tots sabem que la qüestió lingüística és un
tema força sensible i de consens a la nostra societat.
Els catalanoparlants som
petits sociolingüistes en potència. Vivim en una societat on el debat
lingüístic està ben present en el dia a dia. Cada persona té una idea
pròpia (mínimament) argumentada —sigui a favor o en contra— sobre
l’estat de la llengua, la immersió lingüística i el bilingüisme, sigui
una persona adulta o un jove escolar. I, ¿per què és així? A la majoria
de països, la gent de peu no té aquests debats, no els preocupa la
llengua que parlen o que han d’utilitzar depenent del context ni tampoc
els importa massa la seva vitalitat social. ¿Tenim realment un problema
lingüístic a casa nostra? ¿Tenim un conflicte social entorn la llengua?
Algú podria pensar que
la nostra llengua, a dia d’avui, està normalitzada ja que és fàcil
sentir-la al carrer, a l’escola, a l’administració o als comerços. No
obstant, aquesta visió no deixaria de ser reduccionista i errònia ja que
no es tindria en compte el conjunt del domini lingüístic català. ¿Cal
recordar que a la Franja no hi ha ningú que reconegui que parla català
sinó xapurreao i és en aquest mateix lloc que diuen que el que
parlen no és una llengua sinó un dialecte rural? ¿Cal recordar que a la
ciutat d’Alacant, el punt meridional del nostre país, l’any 2008 només
hi havia un 10% de la població que afirmava saber parlar perfectament
català —això no vol dir que el parlés!— i que només el 3% de la població
el tenia com a llengua habitual d’ús a casa? ¿Cal recordar la situació
agonitzant de la llengua a les comarques nord-catalanes? I ara ens toca
fer la reflexió a nosaltres: quan fem una concentració per la llengua,
¿realment tenim tot això present? Crec que no. No som conscients de la
realitat sociolingüística del català en el seu conjunt ni de la gravetat
en la qual es troben, no només el català, sinó tantíssimes llengües
d’arreu del món destinades a ser l’anècdota dins d’una enciclopèdia
d’història lingüicida.
Hom podria preguntar-se sobre l’obsessió malaltissa que
tenim els catalans amb la nostra llengua. ¿Per què és un tema que ens
inquieta i el traiem cada dos per tres? ¿Quina necessitat tenim de
reivindicar i fer bandera de la nostra llengua recordant a la persona
estrangera que és una llengua mil·lenària, amb una literatura sòlida
equiparable a qualsevol altra literatura europea i que té uns tretze
milions de parlants al món? No obstant, ¿per què la llengua ha
esdevingut el pal de paller i el símbol gairebé per excel·lència de les
reivindicacions nacionals catalanes i no ho ha estat en altres llocs com
Irlanda, Escòcia i afegiria, fins i tot, el País Basc?
La llengua és un element
que identifica i distingeix els pobles, és a dir, que crea comunitat, fa
de vincle d’unió entre la col·lectivitat. «La llengua proporciona la
nacionalitat sense papers, la integració a una comunitat concreta»,
recorden els lingüistes. Per aquesta raó crec que ens hauríem de
preguntar de què serveix fer discursos sobre els «defensem la llengua»
si després acceptem repartir pamflets en castellà o bilingües als Països
Catalans. ¿De què serveix fer el Correllengua als barris
castellanoparlants, de què serveix fer concentracions en defensa del
català, de què serveix treure la pancarta per Sant Jordi si després ens
dirigim en castellà als nostres companys castellanoparlants o simplement
no-catalanoparlants? Ep! I que no es malentengui. No és amor xovinista a
la meva llengua, és dignitat per a totes les llengües minoritzades del
planeta, les amenaçades i les perseguides. No estic fent cap
reivindicació nacionalista. Ni tan sols lingüística. Només d’igualtat.
Estic evidenciant un fet que és contradictori amb allò que prediquem.
Qualsevol persona de qualsevol nació es dirigiria a la persona
nouvinguda amb la llengua de poder vigent (lingua franca) —en
el nostre cas, l’anglès— o sinó amb la seva pròpia llengua (en cas que
no es tingués el complex de minoria tan arrelat com tenim nosaltres,
gairebé al límit de la diglòssia).
Davant d’aquestes
situacions de canvi de llengua, és a dir, de renúncia a la llengua
pròpia, estem condemnant la nostra societat a un bilingüisme perpetu que
acabarà, com tot bilingüisme, accentuant la desigualtat lingüística i
causant aquesta angoixa que denunciava Joan Solà als parlants de les
llengües minoritzades. Amb aquest tipus de situacions estem ensenyant a
la persona no-catalanoparlant que no cal que aprengui la nostra llengua,
que pot viure perfectament sense saber-la. Si ens dirigim en castellà
als no-catalanoparlants estem evidenciant que la nostra llengua és de
segona, que no serveix per tantes coses i li proposes que en pugui
prescindir. Amb això assumim l’estat de desigualtat i, així, estem
acceptant la llengua imposada dels nostres amos reforçant el missatge
colonial.
En canvi, quan optem pel
català en una conversa bilingüe i, concretament, amb un
castellanoparlant estem transmetent un missatge alliberador,
revolucionari i de respecte a la persona amb qui parlem ja que l’estem
tractant com una persona més del nostre grup i entorn, sense caure en
tòpics ni distincions els quals podrien aparentar ser discriminatoris i
fins i tot un punt racistes. Sovint parlem de claudicacions de
l’esquerra reformista, de baixades de pantalons dels sindicats
majoritaris, de pactes de la dreta catalanista però hauríem de
reflexionar sobre algunes situacions viciades que no deixen de ser
claudicacions, renúncies i pactes en contra nostre.
Ser catalanoparlant és una
militància diària, des que t’aixeques fins que vas a dormir —i fins i
tot somiant! La llengua és un ens que forma part de nosaltres. És una
de les eines que fem servir per poder expressar-nos, pensar i enraonar;
és el nom que portem i el topònim de la ciutat on vivim, de les
muntanyes que ens envolten i tots els mots específics de la nostra
professió laboral. No ens podem desprendre de la nostra llengua, sigui
quina sigui. Però hem de ser conscients que algunes persones han
utilitzat les llengües com a eina política i econòmica en contra
d’altres.
