Som Països Catalans?

"Els Països Catalans són alguna cosa: què? Una nació, una nacionalitat, un fantasma?
No m’importa. Encara espero que algú, catedràtic o no, em proporcioni una definició
d’aquests termes –“nació”, “nacionalitat”, “fantasma”– amb un mínim rigor científic.
Però són –som– alguna cosa. No volen que siguem una nació o una nacionalitat?
És igual. Serem un fantasma."

Joan Fuster

 

Immersos en l’actual context en el qual la gent de Catalunya està molt mobilitzada, trobo necessari fer una reflexió dins de l’àmbit social més organitzat. La societat en què vivim ja creu viure en un «nou estat», ja es veu «independent». En cas que no s’assoleixi aquesta independència política vers l’estat espanyol hi haurà una frustració social que esdevindrà un fre desmobilitzador: la gent se’n cansarà i obstaculitzarà qualsevol intent de canviar les coses des del carrer. Tornarem al «no s’aconseguirà res» o «no serveix per a res» que tant havíem sentit fa no massa anys. Per tant, cal aprofitar aquest auge per canalitzar aquesta mobilització social i incidir-hi. Ara bé, com a gent organitzada i conscienciada hem d’estar a l’altura i d’anar més enllà. Un dels molts fronts que tenim i que crec que no s’ha treballat com s’hauria d’haver fet és, paradoxalment, l’eix nacional. 

En primer lloc, què entenem per «eix nacional»? La llengua? La cultura? La «nació«»? N’estem segurs que tenim present la situació lingüística tant complexa que tenim a casa nostra? Quina és la nostra nació (o què és una «nació»)? Realment, tal i com estan actualment les coses, podem considerar els Països Catalans una sola nació? Quan ens referim a «nació» i a «país», parlem d’una mateixa cosa? Per què ens referim, aleshores, a «Països» Catalans? I de cultura... a on estem implicats a nivell local fora de l’àmbit polític?

A dia d’avui, partim d’una realitat complexa en la qual la nostra «nació» es troba dividida en tots els àmbits possibles. En primer lloc assumim que ja estem socialment dividits (sí, socialment). El fet que els Països Catalans tinguin diverses institucions és una mostra evident de que partim d’unes realitats socials molt distanciades basada en cada marc institucional establert. Tenim un País Valencià —entenent-lo com la gent més conscienciada, a diferència dels qui creuen amb la «Comunidad»— en el qual quan algú fa un discurs sobre la «nació catalana» i la «classe treballadora catalana» no se sent per al·ludit —i això parlant dels mínimament conscienciats. Un País Valencià en el qual quan parles de llengua catalana pensa en els «catalans», aquells d’allà dalt, els «cosins germans», que en diuen; ells parlen «valencià», la variant d’«una» llengua comuna amb «altres» territoris. Vaja, indefinició total per passar amb peus de plom per no obrir la caixa dels trons. A més, tenim unes quantes comarques perdudes pel nord del país que, del folklorisme, n’han fet la seva reivindicació i on l’extrema dreta francesa ha arrasat a les eleccions europees. Tenim aquella Andorra més liberalitzada i unes comarques al Ponent de Catalunya que ni diuen parlar una mateixa llengua —ni germana, ni cosina—, ni se senten catalans, ni pretenen ser-ho (a part que l’esquerra independentista aragonesa també reivindica el mateix territori com a propi). Les illes són, potser, el territori que, en comparació amb els altres, és més proper tot i ser el que es troba amb una distància  més difícil. 

Malgrat aquesta realitat social, nosaltres anem predicant i reafirmant-nos entre nosaltres mateixos a cada manifest que els Països Catalans existeixen. On són aquests Països Catalans? Com es defensa un país —ai, no!, vull dir uns «països»— com el nostre? Algú es remunta a defensar-los històricament... però, amb Jaume I i els almogàvers? Genocidi? Romanticisme? Algú podria trobar un eix d’unió a través de la llengua però, si som estrictes, tenim territoris històrics de parla castellana al País Valencià i de parla occitana al Principat. A més, tenim també un territori catalanoparlant a l'illa de Sardenya que no es reivindica dins el límit dels Països Catalans polítics. Com ho justifiquem tot això? 

Tenim debats pendents i penso que la nostra obligació és estar a l’altura de la situació actual en tots els àmbits i, aquest, és una qüestió que molt sovint s’ha deixat aparcada, com si fos un debat ja assumit per l’«independentisme social». Sembla que portar la «bandereta» crea rebuig, que tot allò que es troba entorn el debat nacional cal posar-hi el component social. I sí, és cert i molt necessari. Però també cal aprofundir en aquest debat. I que no ens faci por. I que tampoc ens faci por posar el component nacional en el debat social. 

De tots els qui reclamem aquesta nació, la defensem com a «eix irrenunciable» en el procés d’independència, promovem i cridem en els nostres lemes els Països Catalans, qui s’ho creu realment? Com pretenem construir aquest projecte nacional? Es construeix, en primer lloc, coneixent el país. No estic donant lliçons a ningú perquè no sóc ningú per fer-ho, sóc el primer qui el desconeix. Tampoc dic de pujar tots els cims d’aquesta terra, ni de no fallar mai a cap de totes les diades (no serà per diades que tenim!). Cal superar les idees romàntiques i fer créixer aquests «països» que encara estan amagats, vulguem o no. Per molt que parlem de «Països Catalans» als nostres manifestos aquests no servirà de res si no hi ha una realitat al darrere, perquè existeixen si nosaltres els fem existir. 

Una part és la teoria política per afirmar els Països Catalans; l’altra és construir els lligams i les connexions perquè la «societat civil» es cregui i defensi aquest projecte polític. Però perquè es cregui en el projecte polític primer s’ha de fer entendre que aquesta «nació» existeix. I si volem que existeixi hem de justificar els països catalans (sí, sí, en minúscula) culturals, lingüístics, socials, literaris, territorials, amb la seves condicions naturals paisatgístiques, etc., i, en última instància, quan ja realment «siguin», llavors la gent els assumirà com a projecte polític. Això no vol dir que no es pugui anar fent discurs polític al carrer. És imprescindible tant una cosa com l’altra. Però sense els dos discursos serà molt més complicat, no tant sols aconseguir-los, sinó que la gent s’ho cregui i també nosaltres mateixos. Per això tenim una gran responsabilitat en la situació actual i és que, en cas que Catalunya esdevingui un «nou estat», haurem de treballar com mai s’ha fet per mostrar aquests països catalans reals i que la gent se’ls faci seus. Que no esperin a que els mallorquins i valencians un dia decideixen fer una «V» per votar sinó que s’adonin que tot forma part d’una mateixa lluita. La defensa per la nostra llengua, la defensa per la nostra terra, contra el model urbanístic on sigui d’aquest territori, en defensa de la cultura popular i contra la cultura institucionalitzada dels gestors culturals, contra el model social promogut des de dalt, etc. I això passarà quan ho assumim amb nosaltres mateixos. La nostra credibilitat es juga, no dient i repetint el màxim de cops «Països Catalans» en un discurs, sinó evidenciant la seva existència i coneixent-los àmpliament.