Del liberalisme econòmic al liberalisme lingüístic

Lluitarem contra el fort mentre siguem febles

i contra nosaltres mateixos quan siguem forts.

Lluís Maria Xirinacs

Fa uns mesos TV3 va emetre un programa de rutes per territoris de Catalunya. Hi va haver un dels capítols que es va centrar a les Terres de l’Ebre i van entrevistar un home d’uns cinquanta o seixanta anys que s’havia dedicat tota la seva vida a la pesca i a l’arròs. Quan li van preguntar sobre el transvasament del riu va dir que no trobarien ningú d’aquelles terres que hi estigués a favor, per lògica. El Delta, com a delta, està en regressió degut a la gran quantitat de pantans que impedeixen que baixin sediments la qual cosa provoca que s’estigui enfonsant per la poca compactació de la terra. Com a conseqüència, l’aigua salada de la mar penetra endins per la insuficient força del riu. La terra està tan salinitzada que no es pot fer horta, només arròs. En aquest fet, però, se li ha afegit el problema del caragol maçana que es menja la planta de l’arròs i impedeix que creixi. A les Terres de l’Ebre hi viuen pocs habitants —en relació a la totalitat d’habitants dels Països Catalans— i els interessos econòmics i demogràfics de les àrees més poblades són molt més elevats que no pas el fet de tindre uns quants pagesos contents. Són uns 200.000 habitants, és a dir, com la ciutat de Sabadell o com dues vegades la ciutat de Reus. D’aquest conjunt, caldria restar els jóvens ebrencs que van a estudiar a fora de les seves terres i ja no tornen als seus pobles —i ja no en parlem de que es dediquin al sector primari com els seus pares i avis.

Els problemes que exposava aquest home es basen en tres eixos principals: la supremacia dels interessos econòmics per sobre la riquesa ecològica; uns interessos demogràfics, que pel simple fet de ser menys habitants no tenen tant de poder ni atenció; i uns interessos polítics on la política regional és clarament centralitzadora. Aquestes tres mateixes causes es poden extrapolar a altres problemàtiques que malmeten la diversitat, riquesa i sostenibilitat. La diversitat és riquesa i on hi ha diversitat hi ha diferència. Sovint, i malauradament, aquesta diferència que ens proporciona la diversitat provoca desigualtat.

El procés de globalització que ja fa anys que s’està consolidant està abordant tots els aspectes de la vida de les persones. Afecta la decisió del jovent que ha de triar carrera universitària, influeix en la feina de què treballa la gent, en el sou que cobren els treballadors, en el lloc on viuen les persones, en el preu dels habitatges, en el model educatiu, en el tipus d’aliments que cada dia mengem i la seva procedència, en el sistema polític d’un país, en l’opció sexual de les persones i, fins i tot, també influeix en la llengua que parla habitualment un grup de gent. Aquest poder que està emergint arreu del món a través de la globalització és el neoliberalisme amagat sota la bandera de la universalitat i en podem sortir més perjudicats del que ens pensem.

Kepa Acero va sentenciar amb un to de denúncia que «estem matant totes les cultures del món sota la bandera d’allò universal». I és que hem de fixar-nos bé en la finalitat per a què ha estat impulsat aquest projecte de la globalització. L’objectiu primordial no és res més que estrènyer lligams entre estats per finalitats únicament i exclusivament econòmiques i polítiques. El neoliberalisme econòmic es basa en una internacionalització de l’economia en la qual pretén assolir un model de lliure mercat i que els poders públics no hi puguin interferir; així, només es tenen en compte els interessos empresarials. Amb aquest fi és evident que aquesta globalització no pot ser beneficiosa ni per a les llengües ni per a les persones. Si per aconseguir més benefici empresarial les llengües són un element clau doncs els sistema les mantindrà i potenciarà; però si, pel contrari, per aconseguir més benefici econòmic les llengües són un element destorbador, el sistema s’encarregarà d’apartar-les, banalitzar-les i, així, destruir-les. Es manté, doncs, la llei del poderós contra el feble, una visió darwiniana d’entendre el món. Si existeix una llengua amb un potencial econòmic i polític al darrere doncs aquesta llengua serà «útil», «necessària» i «de més valor». En canvi, una llengua que només es parli en un lloc ignorat per les potències que guien la globalització, quedarà relegada a la ignorància absoluta, a l’ocultació, a la persecució en cas que intenti lluitar per la seva dignificació i, com a últim pas, a la desaparició.

L’any passat al diari El Periódico van entrevistar Saim Dušan, un jove australià que parla moltes llengües. Tot i saber perfectament l’anglès, va denunciar que aquesta llengua «s’ha estès massa i s’ha instrumentalitzat per crear divisions de classe, destruir la diversitat cultural i homogeneïtzar el pensament». Aquesta frase ens ha de fer reflexionar, i ja no tant sols des d’una òptica ecolingüística, sinó des d’una visió política. Qui sap anglès té prestigi, qui sap anglès triomfa a la vida. Encara diria més, qui neix en un país anglòfon té moltes més facilitats per aquest simple fet. Ben bé per una qüestió de bressol, com qui neix als EUA que té més prestigi que algú que neix a Sàhara, per posar un exemple. La llengua preval segons el poder polític i econòmic en l’estat que visquis. I si ha nascut en una nació ignorada per l’economia global doncs no interesses, no ets ningú.

Algú podria mirar de justificar que l’anglès, l’espanyol, el rus o l’alemany són llengües «majoritàries», que la parlen molta gent i, per tant, són més «necessàries». ¿És que potser ens comunicarem amb tots els milions de persones que parlen aquestes llengües? ¿Justifica aquest fet que esdevingui la llengua de comunicació mundial? Això no deixa de ser un prejudici. No té cap valor científic el fet d’analitzar i valorar les llengües segons la quantitat de parlants que té cadascuna. Aquesta classificació és purament subjectiva i intencionada per tal de fer creure a la gent la suposada importància i valor d’unes llengües per sobre d’altres. De la mateixa manera que no tenim en compte que hi ha més formigues que cigonyes al món i tampoc donem més importància a les formigues pel fet de ser-ne més o als elefants per ser més forts, tampoc hauríem de tenir en compte que hi ha més parlants de l’anglès o espanyol que del swahili o sard. I en cas que algú volgués establir una llengua «internacional», per què hauríem d’agafar la llengua del poder econòmic vigent? El fet que una llengua tingui tants milions de parlants amb tant poc temps és per algun fet que més valdria no presumir: conquestes, colonitzacions, repressió, genocidis. Si la lingua franca a dia d’avui és l’anglès és perquè hi ha uns estats amb poder polític, econòmic i científic a nivell mundial que tenen aquesta llengua com a pròpia. Quan el poder polític i econòmic a nivell mundial canviï d’aquí uns anys també canviarà la lingua franca en favor del poder.

Ens parlen de llibertat quan volen dir lingüicidi, ens parlen d’igualtat quan volen dir uniformitat. Aquest liberalisme lingüístic ve marcat, per tant, pel liberalisme econòmic, el neoliberalisme en general. El que el capitalisme fa amb els treballadors, també ho fa amb les llengües.

Cal deixar ben clar que a mesura que el món canvia, les llengües també ho fan. Una llengua és un ens viu que evoluciona i pot comportar-li la desaparició o bé la creació d’altres llengües diferents. L’exemple paradigmàtic d’aquest procés és el cas del llatí. És l’evolució base d’una llengua. Ara bé, no és el mateix que els parlants facin viva la llengua i la vagin canviant fins al punt que no es reconegui a la que parlaven els seus antecessors que no pas que se’ls imposi una altra llengua i que, a través d’un procés de repressió, facin desaparèixer la llengua autòctona d’un territori, juntament amb la seva cultura i manera de viure. Vegem-ne un exemple.

Ens situem a França, al segle xviii, durant la Revolució Francesa. Els revolucionaris francesos volien construir —i ho van aconseguir— la gran nació francesa, el nou gran estat modern de l’època sota el lema Liberté, égalité, fraternité. Per a ells, que tothom fos «igual» significava que tothom parlés la mateixa llengua, l’única llengua que s’havia de fer servir per construir aquest estat modern unit, ben unit. És així com va aparèixer la terminologia del patois (patuès) amb un caràcter despectiu. A través d’aquesta màxima, els revolucionaris van acotar-se a la idea que si eres francès havies de parlar francès i qui no parlava aquesta llengua era considerat «contrarevolucionari» ja que seguia les idees que ells associaven als reaccionaris. Així s’ha creat la nació francesa actual i la concepció de la seva intocable «República», discurs que assumeixen i presumeixen fins i tot moltes de les esquerres d’aquest estat. Els qui hauran estudiat una mica amb deteniment el tema de ben segur que d’alguna font oral hauran sentit a dir que a les escoles franceses, fa qüestió de dècades, encara hi havia cartells que deien Parlez français, soyez propres («Parleu francès, sigueu nets»). O bé, una de les normes que tenien els estudiants francesos a la Bretanya era que, entre altres coses, els era prohibit de parler breton et de cracher a terre («parlar bretó i escopir a terra»). Així és com s’ha educat lingüísticament i encara se segueix fent a moltes parts del món.

Si preguntéssim ara mateix a qualsevol persona quines són les llengües que es parlen a l’estat francès de ben segur que una gran majoria diria únicament la llengua francesa. La visió reduccionista, simplista i imperial ha calat. No obstant això, l’occità, el bretó, el basc, el català, el neerlandès, el romanx, el cors, el tahitià, el gal·ló, l’alsacià... encara es continuen parlant en aquest estat tot i la situació agonitzant en què es troben, un procés pràcticament irreversible. Hem assumit aquesta idea fins al punt d’identificar un estat amb una llengua. Així, l’imperialisme ha pogut justificar la seva política i assentar les seves bases per crear els estats ben centralistes i unificats, el que pretén fer la UE i totes les potències mundials. El fet de parlar i promoure aquestes llengües «patueses» en els territoris d’on són ancestrals és un símbol de lluita antiimperialista, de no voler ser assimilat per l’opressor, de no abdicar ni obeir les lleis imposades, de no agenollar-se ni rendir-se davant el poder polític imposat. I el més important: de justícia, de respecte i del trencament de la idea liberal i reduccionista.

De la mateixa manera que des d’una vessant ecològica s’ha lluitat en defensa dels animals en perill d’extinció i contra les espècies invasores com el caragol maçana o que es lluita contra l’explotació del nostre territori com les pedreres que volen fer a les nostres comarques, doncs cal respectar i protegir aquelles llengües que es troben en perill de desaparèixer i que han vist atacats els seus sistemes lingüístics que han desestabilitzat el seu procés base evolutiu (no pas l’evolució i els canvis que pateixen les llengües per naturalesa). El fet de defensar-les, promoure-les, estudiar-les i reivindicar-les és una altra lluita més contra el liberalisme. Així, trobo molt encertades les paraules de Jesús Tuson que haurien de ser la base d’aprenentatge i defensa de qualsevol llengua: «Una educació integral de la persona ha d’implicar l’amor no xovinista a la pròpia llengua, el seu cultiu i el coneixement dels seus recursos expressius. I també l’interès vers les altres llengües com a vehicles de comunicació amb d’altres pobles i d’altres cultures, tant si són avalades per fronteres estatals com si no ho són.»

Som Països Catalans?

"Els Països Catalans són alguna cosa: què? Una nació, una nacionalitat, un fantasma?
No m’importa. Encara espero que algú, catedràtic o no, em proporcioni una definició
d’aquests termes –“nació”, “nacionalitat”, “fantasma”– amb un mínim rigor científic.
Però són –som– alguna cosa. No volen que siguem una nació o una nacionalitat?
És igual. Serem un fantasma."

Joan Fuster

 

Immersos en l’actual context en el qual la gent de Catalunya està molt mobilitzada, trobo necessari fer una reflexió dins de l’àmbit social més organitzat. La societat en què vivim ja creu viure en un «nou estat», ja es veu «independent». En cas que no s’assoleixi aquesta independència política vers l’estat espanyol hi haurà una frustració social que esdevindrà un fre desmobilitzador: la gent se’n cansarà i obstaculitzarà qualsevol intent de canviar les coses des del carrer. Tornarem al «no s’aconseguirà res» o «no serveix per a res» que tant havíem sentit fa no massa anys. Per tant, cal aprofitar aquest auge per canalitzar aquesta mobilització social i incidir-hi. Ara bé, com a gent organitzada i conscienciada hem d’estar a l’altura i d’anar més enllà. Un dels molts fronts que tenim i que crec que no s’ha treballat com s’hauria d’haver fet és, paradoxalment, l’eix nacional. 

En primer lloc, què entenem per «eix nacional»? La llengua? La cultura? La «nació«»? N’estem segurs que tenim present la situació lingüística tant complexa que tenim a casa nostra? Quina és la nostra nació (o què és una «nació»)? Realment, tal i com estan actualment les coses, podem considerar els Països Catalans una sola nació? Quan ens referim a «nació» i a «país», parlem d’una mateixa cosa? Per què ens referim, aleshores, a «Països» Catalans? I de cultura... a on estem implicats a nivell local fora de l’àmbit polític?

A dia d’avui, partim d’una realitat complexa en la qual la nostra «nació» es troba dividida en tots els àmbits possibles. En primer lloc assumim que ja estem socialment dividits (sí, socialment). El fet que els Països Catalans tinguin diverses institucions és una mostra evident de que partim d’unes realitats socials molt distanciades basada en cada marc institucional establert. Tenim un País Valencià —entenent-lo com la gent més conscienciada, a diferència dels qui creuen amb la «Comunidad»— en el qual quan algú fa un discurs sobre la «nació catalana» i la «classe treballadora catalana» no se sent per al·ludit —i això parlant dels mínimament conscienciats. Un País Valencià en el qual quan parles de llengua catalana pensa en els «catalans», aquells d’allà dalt, els «cosins germans», que en diuen; ells parlen «valencià», la variant d’«una» llengua comuna amb «altres» territoris. Vaja, indefinició total per passar amb peus de plom per no obrir la caixa dels trons. A més, tenim unes quantes comarques perdudes pel nord del país que, del folklorisme, n’han fet la seva reivindicació i on l’extrema dreta francesa ha arrasat a les eleccions europees. Tenim aquella Andorra més liberalitzada i unes comarques al Ponent de Catalunya que ni diuen parlar una mateixa llengua —ni germana, ni cosina—, ni se senten catalans, ni pretenen ser-ho (a part que l’esquerra independentista aragonesa també reivindica el mateix territori com a propi). Les illes són, potser, el territori que, en comparació amb els altres, és més proper tot i ser el que es troba amb una distància  més difícil. 

Malgrat aquesta realitat social, nosaltres anem predicant i reafirmant-nos entre nosaltres mateixos a cada manifest que els Països Catalans existeixen. On són aquests Països Catalans? Com es defensa un país —ai, no!, vull dir uns «països»— com el nostre? Algú es remunta a defensar-los històricament... però, amb Jaume I i els almogàvers? Genocidi? Romanticisme? Algú podria trobar un eix d’unió a través de la llengua però, si som estrictes, tenim territoris històrics de parla castellana al País Valencià i de parla occitana al Principat. A més, tenim també un territori catalanoparlant a l'illa de Sardenya que no es reivindica dins el límit dels Països Catalans polítics. Com ho justifiquem tot això? 

Tenim debats pendents i penso que la nostra obligació és estar a l’altura de la situació actual en tots els àmbits i, aquest, és una qüestió que molt sovint s’ha deixat aparcada, com si fos un debat ja assumit per l’«independentisme social». Sembla que portar la «bandereta» crea rebuig, que tot allò que es troba entorn el debat nacional cal posar-hi el component social. I sí, és cert i molt necessari. Però també cal aprofundir en aquest debat. I que no ens faci por. I que tampoc ens faci por posar el component nacional en el debat social. 

De tots els qui reclamem aquesta nació, la defensem com a «eix irrenunciable» en el procés d’independència, promovem i cridem en els nostres lemes els Països Catalans, qui s’ho creu realment? Com pretenem construir aquest projecte nacional? Es construeix, en primer lloc, coneixent el país. No estic donant lliçons a ningú perquè no sóc ningú per fer-ho, sóc el primer qui el desconeix. Tampoc dic de pujar tots els cims d’aquesta terra, ni de no fallar mai a cap de totes les diades (no serà per diades que tenim!). Cal superar les idees romàntiques i fer créixer aquests «països» que encara estan amagats, vulguem o no. Per molt que parlem de «Països Catalans» als nostres manifestos aquests no servirà de res si no hi ha una realitat al darrere, perquè existeixen si nosaltres els fem existir. 

Una part és la teoria política per afirmar els Països Catalans; l’altra és construir els lligams i les connexions perquè la «societat civil» es cregui i defensi aquest projecte polític. Però perquè es cregui en el projecte polític primer s’ha de fer entendre que aquesta «nació» existeix. I si volem que existeixi hem de justificar els països catalans (sí, sí, en minúscula) culturals, lingüístics, socials, literaris, territorials, amb la seves condicions naturals paisatgístiques, etc., i, en última instància, quan ja realment «siguin», llavors la gent els assumirà com a projecte polític. Això no vol dir que no es pugui anar fent discurs polític al carrer. És imprescindible tant una cosa com l’altra. Però sense els dos discursos serà molt més complicat, no tant sols aconseguir-los, sinó que la gent s’ho cregui i també nosaltres mateixos. Per això tenim una gran responsabilitat en la situació actual i és que, en cas que Catalunya esdevingui un «nou estat», haurem de treballar com mai s’ha fet per mostrar aquests països catalans reals i que la gent se’ls faci seus. Que no esperin a que els mallorquins i valencians un dia decideixen fer una «V» per votar sinó que s’adonin que tot forma part d’una mateixa lluita. La defensa per la nostra llengua, la defensa per la nostra terra, contra el model urbanístic on sigui d’aquest territori, en defensa de la cultura popular i contra la cultura institucionalitzada dels gestors culturals, contra el model social promogut des de dalt, etc. I això passarà quan ho assumim amb nosaltres mateixos. La nostra credibilitat es juga, no dient i repetint el màxim de cops «Països Catalans» en un discurs, sinó evidenciant la seva existència i coneixent-los àmpliament.

 

Llibertats, desigualtats i hipocresia

D’aquí a uns quinze dies serà el 8 de Març, dia internacional de les dones treballadores. De ben segur que les xarxes socials s’ompliran de cites poètiques, de textos feministes i d’imatges en contra de l’opressió de la dona. Ja és bo que es facin aquest tipus de coses ja que les xarxes socials també serveixen per difondre idees, però no podem centrar les reivindicacions feministes —ni cap lluita— en aquestes petites i simbòliques accions. Les diades serveixen per reafirmar-nos en les nostres lluites diàries. El problema és que sovint molta gent només se’n recorda de la lluita feminista quan arriba el 8 de Març i prou. Tot i que sempre és simpàtic dur una peça de roba de color lila per aquest dia, moltes persones ens continuen preguntant: ¿per què vas a la manifestació si les dones ja són iguals i ja tenen els mateixos drets que els homes? ¿Per què encara hi ha mobilitzacions a favor dels drets gais i lèsbics si ja es poden casar? ¿Per què volen fer ara una llei contra l’homofòbia si ja hi ha respecte al col·lectiu LGTBI? Mentre ens fan aquestes preguntes la majoria d’aquesta gent ha perdut el compte de les dones mortes en aquest 2014. 

La ideologia de cada persona es forma llegint i participant en espais de debat i de reflexió a través dels quals es comparteixen idees entre diversa gent. El fet de renunciar a la teoria per passar a la consigna ha provocat que s’hagi fet extensiu un discurs molt aigualit que no resol ni de bon tros els problemes que es plantegen. Els discursos més reformistes han estat els capdavanters en claudicar davant la recerca d’una resolució real des de l’arrel. Alguna noia podrà escriure una cita poètica ben bonica el 8 de Març o se sentirà ben contenta quan el seu xicot li regali un pastís per aquest Dia de la Dona. També hi haurà sempre el qui recordarà que a la seva colla d’amistats hi ha un noi que és gai i se sentirà ben cofoi de conèixer-ne un. D’això avui dia en diuen postureig. ¿Aquesta és la revolució i els canvis que ens esperen a aquest segle? ¿De debò? Ai, mare.

Un cop la meva àvia em va explicar que quan era jove s’imaginava que al segle xxi els cotxes volarien, s’haurien eradicat totes les malalties, ens alimentaríem amb petites pastilles i que treballaríem molt pocs anys ja que tot es faria a través de màquines i robots. Fa uns anys ens varen dibuixar el segle xxi de manera molt diferent a la qual el veiem i vivim actualment. La «terra promesa» que els grans profetes ens varen anunciar no ha resultat ser el paradís desitjat. No obstant molta gent continuarà pensant que l’era digital i la revolució tecnològica ens ha permès evolucionar dràsticament. El que està clar és que tenim encara molt a guanyar en les diferències i relacions socials tot i que encara hi hagi gent que pensi que col·laborar en una ONG o participant a la Marató de TV3 un cop a l’any ha contribuït a resoldre les malalties dels nens africans que ens mirem amb pena tot i que són aquestes mateixes les qui justifiquen les polítiques d’austeritat dels seus propis governs. Hi haurà qui signarà el màxim de peticions del Change.org pensant que aturarà tots els projectes que perjudiquen el medi ambient o qui compartirà una foto pel Facebook d’immigrants surant a la Mediterrània morts a trets per l’exèrcit espanyol tot i que després es mirarà per sota l’espatlla a la persona nouvinguda que se li atansarà per a vendre-li un CD piratejat. També hi haurà aquell jove que utilitzarà el femení genèric per ser el més feminista del grup tot i que després exagerarà la seva actitud masculina —no fos cas que algú qüestionés la seva opció sexual.

En aquesta societat occidental tan avançada, desenvolupada i civilitzada no hi ha igualtat ni respecte encara avui, al segle xxi. La crisi econòmica que estem patint ha accentuat encara més aquestes diferències envers les persones immigrants, les dones, el col·lectiu LGTBI+, la classe treballadora, etc. El capitalisme ha sabut trobar rèdit al moment convuls que vivim a través del sexisme i el patriarcat. Podríem nomenar i explicar un seguit d’exemples que justificarien aquest interès econòmic envers les persones però em centraré amb algunes experiències personals. Recordo una situació de fa alguns mesos quan estàvem una nit de festa per Tarragona amb uns amics que van voler anar al pub Otto Zutz. A mi no em venia de gust anar a aquell lloc ja que no era el meu estil de música ni el meu ambient de festa. Tot i així, estava en minoria i vam acabar anant-hi. Mentre fèiem cua ens van avisar que si els nois volien entrar gratuïtament abans de les dues ho havien de fer de parella amb una noia. En aquell moment vaig decidir, que si no entrava amb un noi, no entrava. Finalment vaig decidir marxar. ¿No veien les noies que entraven —totes amb vestits cenyits i maquilladetes— que eren objectes per atraure homes i, per tant, més diners? ¿No s’adonaven els mariques que era una altra forma heteropatriarcat i de rebuig a allò homosexual? Crec que, per molt que el proper 8 de Març ens posem l’adhesiu en defensa de la dona o fins i tot anem a alguna de les manifestacions, no arreglarem res si no treballem aquest tema en el nostre dia a dia fent pedagogia en el nostre entorn. ¿Cal arribar a que t’escridassin i t’humiliïn per anar agafat de la mà d’un altre noi per les festes de Santa Tecla i que t’amenacin en pegar-te en cas que tornis a fer-te un petó, mentre veus com la gent del teu voltant es queda mirant amb ulls morbosos la situació esperant veure sang o algun cop violent? ¿Hem de tornar a veure situacions en què els Mossos d’Esquadra es vulguin fer la prova del VIH per haver tocat, emmanillat, immobilitzat i finalment assassinat un home gai al barri del Raval de Barcelona? 

 Hi ha violències i desigualtats de tot tipus. N’hi havia fa segles i n’hi ha actualment. No obstant tinc l’esperança que la situació convulsa actual faci canviar la manera d’entendre el món i les relacions entre les persones. Espero que en aquest segle xxi evolucioni realment i que cap altra dona sigui acomiadada de la seva feina per estar embarassada ni que tampoc cap mare hagi d’anar al psicòleg perquè els seus dos fills li han sortit homosexuals. Aquest país està endegant un procés de reflexió col·lectiva per decidir el seu futur polític. Dins d’aquest debat —que crec que encara fa falta una anàlisi molt més profunda— cal que siguem ambiciosos i fer canviar, no només el marc polític vigent, sinó la societat de cap a peus. No ens servirà de res tenir un marc polític propi si no canvia amb ell la societat i les mentalitats més tradicionalistes i retrògades que ens envolten diàriament.

Convivència i ecologisme lingüístic: incompatibilitat o complementació?

Aquí, senyors, no hi ha pau lingüística.

Aquí el que hi ha és una part de la societat que viu angoixada

precisament per la lingüística i els altres no tenen aquesta angoixa

perquè nosaltres cedim.

 Joan Solà

Sense fer massa memòria em passen pel cap un mínim de cinc actes que es varen fer l’any passat a Tarragona en defensa de la llengua catalana: Sant Jordi, el Correllengua, la concentració en suport a la vaga dels docents de les Illes, l’Onze de Setembre i les mobilitzacions en contra de la LOMQE i en defensa de la immersió lingüística. Pot ser que me’n deixi algun. És relativament fàcil trobar al Principat diverses activitats i diades per la defensa del català. Són esdeveniments simpàtics els quals han esdevingut pràcticament rutinaris i això ha provocat que s’hagi perdut gairebé tota la seva essència, el seu contingut base i fonamental amb un discurs molt genèric, global i aigualit. Tinc la impressió que algunes d’aquestes mobilitzacions que he esmentat han passat a ser «actes excusa», és a dir, que serveixen per atraure i assegurar un públic mínim a la convocatòria ja que tots sabem que la qüestió lingüística és un tema força sensible i de consens a la nostra societat.

Els catalanoparlants som petits sociolingüistes en potència. Vivim en una societat on el debat lingüístic està ben present en el dia a dia. Cada persona té una idea pròpia (mínimament) argumentada —sigui a favor o en contra— sobre l’estat de la llengua, la immersió lingüística i el bilingüisme, sigui una persona adulta o un jove escolar. I, ¿per què és així? A la majoria de països, la gent de peu no té aquests debats, no els preocupa la llengua que parlen o que han d’utilitzar depenent del context ni tampoc els importa massa la seva vitalitat social. ¿Tenim realment un problema lingüístic a casa nostra? ¿Tenim un conflicte social entorn la llengua?

Algú podria pensar que la nostra llengua, a dia d’avui, està normalitzada ja que és fàcil sentir-la al carrer, a l’escola, a l’administració o als comerços. No obstant, aquesta visió no deixaria de ser reduccionista i errònia ja que no es tindria en compte el conjunt del domini lingüístic català. ¿Cal recordar que a la Franja no hi ha ningú que reconegui que parla català sinó xapurreao i és en aquest mateix lloc que diuen que el que parlen no és una llengua sinó un dialecte rural? ¿Cal recordar que a la ciutat d’Alacant, el punt meridional del nostre país, l’any 2008 només hi havia un 10% de la població que afirmava saber parlar perfectament català —això no vol dir que el parlés!— i que només el 3% de la població el tenia com a llengua habitual d’ús a casa? ¿Cal recordar la situació agonitzant de la llengua a les comarques nord-catalanes? I ara ens toca fer la reflexió a nosaltres: quan fem una concentració per la llengua, ¿realment tenim tot això present? Crec que no. No som conscients de la realitat sociolingüística del català en el seu conjunt ni de la gravetat en la qual es troben, no només el català, sinó tantíssimes llengües d’arreu del món destinades a ser l’anècdota dins d’una enciclopèdia d’història lingüicida.

Hom podria preguntar-se sobre l’obsessió malaltissa que tenim els catalans amb la nostra llengua. ¿Per què és un tema que ens inquieta i el traiem cada dos per tres? ¿Quina necessitat tenim de reivindicar i fer bandera de la nostra llengua recordant a la persona estrangera que és una llengua mil·lenària, amb una literatura sòlida equiparable a qualsevol altra literatura europea i que té uns tretze milions de parlants al món? No obstant, ¿per què la llengua ha esdevingut el pal de paller i el símbol gairebé per excel·lència de les reivindicacions nacionals catalanes i no ho ha estat en altres llocs com Irlanda, Escòcia i afegiria, fins i tot, el País Basc?

La llengua és un element que identifica i distingeix els pobles, és a dir, que crea comunitat, fa de vincle d’unió entre la col·lectivitat. «La llengua proporciona la nacionalitat sense papers, la integració a una comunitat concreta», recorden els lingüistes. Per aquesta raó crec que ens hauríem de preguntar de què serveix fer discursos sobre els «defensem la llengua» si després acceptem repartir pamflets en castellà o bilingües als Països Catalans. ¿De què serveix fer el Correllengua als barris castellanoparlants, de què serveix fer concentracions en defensa del català, de què serveix treure la pancarta per Sant Jordi si després ens dirigim en castellà als nostres companys castellanoparlants o simplement no-catalanoparlants? Ep! I que no es malentengui. No és amor xovinista a la meva llengua, és dignitat per a totes les llengües minoritzades del planeta, les amenaçades i les perseguides. No estic fent cap reivindicació nacionalista. Ni tan sols lingüística. Només d’igualtat. Estic evidenciant un fet que és contradictori amb allò que prediquem. Qualsevol persona de qualsevol nació es dirigiria a la persona nouvinguda amb la llengua de poder vigent (lingua franca) —en el nostre cas, l’anglès— o sinó amb la seva pròpia llengua (en cas que no es tingués el complex de minoria tan arrelat com tenim nosaltres, gairebé al límit de la diglòssia).

Davant d’aquestes situacions de canvi de llengua, és a dir, de renúncia a la llengua pròpia, estem condemnant la nostra societat a un bilingüisme perpetu que acabarà, com tot bilingüisme, accentuant la desigualtat lingüística i causant aquesta angoixa que denunciava Joan Solà als parlants de les llengües minoritzades. Amb aquest tipus de situacions estem ensenyant a la persona no-catalanoparlant que no cal que aprengui la nostra llengua, que pot viure perfectament sense saber-la. Si ens dirigim en castellà als no-catalanoparlants estem evidenciant que la nostra llengua és de segona, que no serveix per tantes coses i li proposes que en pugui prescindir. Amb això assumim l’estat de desigualtat i, així, estem acceptant la llengua imposada dels nostres amos reforçant el missatge colonial.

En canvi, quan optem pel català en una conversa bilingüe i, concretament, amb un castellanoparlant estem transmetent un missatge alliberador, revolucionari i de respecte a la persona amb qui parlem ja que l’estem tractant com una persona més del nostre grup i entorn, sense caure en tòpics ni distincions els quals podrien aparentar ser discriminatoris i fins i tot un punt racistes. Sovint parlem de claudicacions de l’esquerra reformista, de baixades de pantalons dels sindicats majoritaris, de pactes de la dreta catalanista però hauríem de reflexionar sobre algunes situacions viciades que no deixen de ser claudicacions, renúncies i pactes en contra nostre.

Ser catalanoparlant és una militància diària, des que t’aixeques fins que vas a dormir —i fins i tot somiant! La llengua és un ens que forma part de nosaltres. És una de les eines que fem servir per poder expressar-nos, pensar i enraonar; és el nom que portem i el topònim de la ciutat on vivim, de les muntanyes que ens envolten i tots els mots específics de la nostra professió laboral. No ens podem desprendre de la nostra llengua, sigui quina sigui. Però hem de ser conscients que algunes persones han utilitzat les llengües com a eina política i econòmica en contra d’altres.

Amb això no vull fer cap defensa al «monolingüisme militant», al contrari. Preferència no vol dir exclusivitat, però sí que defenso el dret al monolingüisme, com han defensat ja alguns lingüistes. Les persones que parlen una llengua minoritzada són les que sempre són políglotes, cosa que no es repeteix en tots els casos dels parlants de les llengües de poder, que solen ser els monolingües alliçonadors. Cal que aprenguem llengües, viatgem tant com puguem, compartim i coneguem cultures i persones diverses. Com més llengües sapiguem més lliures i més savis serem. Les llengües formen part de les persones, de les comunitats (col·lectivitats, nacions, pobles)… És un patrimoni social compartit per un nombre concret de gent, ja sigui reduït o gran però no per això menyspreable. De la mateixa manera que defensem el patrimoni cultural, de la mateixa manera que es lluita per la conservació de les espècies en perill d’extinció i es combaten espècies invasores com el cargol maçana, el sirulo o el mosquit tigre… hem de prendre consciència de l’«ecologisme lingüístic». Defensar la conservació i vitalitat de qualsevol llengua és una obligació que hem de tenir com també ho hauria de ser lluitar per la conservació del patrimoni històric, de les espècies autòctones de la nostra terra, dels drets de les persones i dels pobles i de lluitar per una societat justa.

Entre mirades

Era la diada de Sant Magí a Tarragona. Força gent als carrers. Qui ho diria que era Tarragona. Qui ho diria que era Sant Magí. Feia dies que ells dos xerraven; deien que intentaven quedar però no trobaven el moment. Canvis de dies a última hora; canvi d’horaris a últim moment. Com altres cops. Res de nou.

Aquest cop no va patir per si arribava tard. Ja era la costum. Feia calor. Era estiu. Mitjan d’agost. Va arribar tard expressament, però ell encara no havia arribat. Hi havia ambient pels carrers i per la Rambla. S’esperava una mica inquiet, buscant-lo. La gent a les terrasses, la parelleta d’enamorats menjant un gelat, la família que demana al primer que passa fer-se una foto davant del mar, la colla d’amics del col·legi que creues al cap de set anys comentant les quatre tonteries de sempre... I el va trucar. Sí, altre cop, justificant-se. Feia tard.

La Via Augusta es feia llarga i desconeguda. De cop i volta es van reconèixer entre la gent que pujava cap al centre i, sense abaixar les mirades, se somreien des de lluny. Dos petons. Confiança. Comoditat. A diferència d'aquells amics que a vegades costa de trobar. La mateixa cara. La mateixa veu.

Converses llargues. Somriures. Anècdotes. Discrepàncies. Política i societat en general. Rialles. Alguns records. Viatges. Cultura. Tarragona. Vida personal. Per aquí, per allà. Li fascinava la cultura tarragonina. Almenys s’interessava: la música, els instruments, gegants d’aquí, castells, pilars, arquebisbes i capellans i alcaldes i regidors i... qui sap si també amb ganes de reviure algun altre record passat (a poder ser amb un nou regust).

Mirades i somriures és el que els va quedar en aquell vespre calorós d’un estiu que ja esperaven.

"Pense que ha arribat l'hora"

(publicat a Pobleviu.cat)

Vostra raó es va desfent, la nostra és força creixent.

Ovidi Montllor

Avui sí que ha arribat l’hora de parlar de tu, València. Temíem el moment, però si no és ara, quan n’hem de parlar? Ahir va ser, després d’una setmana intensa, la gota d’aigua que va fer vessar el got. Penso que els fets ocorreguts ja parlen per si sols. Els testimonis i les imatges enregistrades són prou clares per evidenciar la brutalitat policial a joves estudiants de secundària, molts d’ells menors d’edat. Diuen que avui ja són vint-i-un detinguts. Està clar que aquest no és el primer ni serà l’últim cas de violència policial ni de repressió al moviment estudiantil.

És ben curiós com encara hi ha la supèrbia de considerar-se país del “Primer Món” i amos de l’Univers mentre que en aquest Estat governa un partit que no condemna el franquisme, mentre es deixen lliures a polítics corruptes, mentre es fan homenatges i honors d’Estat a ministres del dictador, on detenen menors per reivindicar el dret a l’educació pública i de qualitat, on s’estan perdent dia a dia els drets més fonamentals dels i les treballadores i estudiants, etcètera. Cal puntualitzar que al País Valencià la retallada pressupostària a l’ensenyament públic els ha costat molt cara: en cosa de dies les i els estudiants han vist com els hi treien la calefacció i els hi tallaven la llum dels seus centres educatius, entre altres mesures. A vegades sembla que les i els estudiants siguem massa avariciosos a l’hora de reclamar una educació pública i de qualitat. Però aquestes reivindicacions van molt més enllà d’una lluita per un ensenyament de qualitat: es tracta de la lluita per una educació digna del segle en què estem vivim. Què més elemental que això!

Tot i així, també voldria parlar d'un altre tema, sense deixar de banda la repressió policial ni les declaracions dels responsables d’aquesta barbàrie, que és la situació del País Valencià. Totes i tots som conscients de la problemàtica que es viu al sud del país i crec que ara és un bon moment per parlar-ne. Al País Valencià ja fa temps que es cou quelcom que ningú no gosa acabar de dir ni aclarir, ni tampoc es molesten --des dels mitjans de masses-- en fer-ho públic per les possibles conseqüències socials. El gran i “majoritari” suport social que ha rebut darrerament el PP poc tardarà en qüestionar-se. El País Valencià necessita saber que existeix. Només això. Quan aconsegueixi saber d’on ve, ja no hi haurà ningú qui el pari.

Molta gent donava (i continua donant) per perdut aquest territori indestriable del nostre país. Ningú nega que no sigui complicat ni complex la situació que tenen ells (i també nosaltres), però ahir va ser València qui va despertar amb més força. Ahir va ser un brot d'aquest moviment que està eixint. I demà tornaran a sortir. I nosaltres també. Ja que «som el poble i no l'enemic» i perquè som el futur d'aquest poble. Enguany les falles han començat abans d'hora i la mascletà ja ressona pels carrers. València ja crema. La nit de Sant Josep, impacientada, s'ha avançat. Espero que nosaltres no haguem d'esperar fins Sant Joan per fer foc i remoure les brases. El proper 29 de febrer cal que nosaltres també encenguem les fogueres d'arreu els Països Catalans. Perquè amb la que està caient cal que totes i tots reflexionem i pensem cap a on estem anant i cap a on volem anar. Perquè allò que pensem no és res més que allò que volem. I lluitem.

Entre llençols

Era l'últim dilluns de gener d’un hivern encara prou calorós per sentir parlar de nevades, tot i que no tardarien massa en arribar. Ja hi havia ganes de fred i el temps s’impacientava. Potser era el dia adequat per capgirar les coses i abandonar aquella visió retrògrada de la vida i del sexe en general. Calia deixar que la calor s'engendrés entre aquells dos cossos enmig del gel i ser conscients del desglaç que comportaria aquella nit. Ell es va endarrerir una hora. A un quart de nou l’Altre estava als peus de la Catedral esperant-lo des de feia ja uns minuts. No hi havia massa gent pels carrers. De tant en tant veia passar algú traient el gos o tornant cap a casa després de la feina o anant a córrer o alguna monja venerat l’Arquebisbe de la ciutat. Tot era cosa de temps. I d’esperar.

Hi va haver algunes trucades prèvies per calmar la possible tensió. La primera impressió que l'Altre va tenir va ser que era ben maco, tot i dubtar de qui era i d'on venia. No era massa alt. Era home de moltes paraules, com ja havia avisat. Semblava com si es coneguessin de tota la vida, amb la desconfiança necessària per començar a parlar de política, dels estudis i d’alguna filosofada personal. Era una situació prou còmoda tot i evidenciar l’artificialitat de la trobada. Ell era una persona amb la qual es podia treure qualsevol tema de conversa i explicava un munt de coses. El feia sentir, fins i tot, estranger a la seva pròpia ciutat. Aquell vespre la ciutat estava adormida. Can Peret s’anava quedant buit a poc a poc fins que van ser ells els últims a pagar. Tothom s’havia posat d’acord perquè aquella nit tingués continuïtat i fos ben llarga. I ho va ser.

Tot anava a un pas molt pacient i dòcil, entre dubtes i un pessic nervis. Roda no era el lloc somiat per ningú, però tot era posar-s’hi. Les habitacions eren fredes. Van aconseguir escalfor d’una vella estufa. Ell el mirava amistosament però l’Altre evitava el contacte dels ulls. Les paraules es van anar fonent tot i amb intents de seguir-les. Ell li tocà una orella, el mirà fixament. La barba sense afeitar va fregar els seus llavis. L’Altre es va deixar emportar. No va sentir una sensació tan estranya. Aleshores, va passar les seves mans primer per dins el jersei, després per la samarreta. Se la va treure. Va acariciar el seu pit i va anar baixant els seus dits cap al melic i a la panxa fins arribar a desbotonar els pantalons. No patiu, tot va ser qüestió de seguir el compàs que li marcava la situació.

Els dos es van veure en un mateix llit, amb els llençols ja rebregats. Ara ja no hi havia paraules, només el so de les llengües.
- Tens uns ulls molt bonics.
Li va fer un petó a l’ull esquerre. Després, a l’ull dret. Ell tenia vint-i-set anys i el seu cos era de sucre. Ara ja es trobaven Ell i l’Altre amagats en un sostre semblant. La timidesa va diluir-se en pocs moments. El frec de la barba li encetava els morros. Li va besar el bescoll. Després li va llepar l’espatlla fins a l’aixella. Va xuclar-li el mugró i baixar fins el melic. Notava com els nervis l’anaven traint.

Van acabar abraçats. Les cames s’entrecreuaven les unes amb les altres. De tant en tant, l’Altre se’l mirava amb tendresa. L’acariciava. Notava com Ell, mig endormiscat, s'anava movent. L’Altre només va saber arribar a una conclusió: realment vivien en una societat on el sexe estava mitificat i hi havia massa prejudicis.

Ara, tot el que els queda és l’olor que va impregnar els seus cossos aquella freda nit d’hivern. Efectivament, ja no hi ha res més a explicar. Només els llençols guarden el secret d'aquella nit.