Les torres no s’alcen del no-res, ni tan sols amb la simple voluntat de qui té el poder; es necessita la força i les mans de les persones anònimes que les construeixen.
«La terra on es pon el
sol». La Seu Vella és un dels símbols —per no dir el símbol— de la ciutat llunyana, aquella que versava el poema de Màrius
Torres. És la marca més visible de la silueta urbana de Lleida. El foraster que
ve de lluny se li dibuixa quilòmetres abans d’arribar a la ciutat, situada a
dalt del turó que s’eleva en el pla i arrecerada pel Pirineu. Lleida, i com
altres ciutats dels Països Catalans, encara li pesa la llosa del vell poder:
ciutats de funcionaris, guàrdies civils i capellans, que en deien. Però, si la
terra ferma es caracteritza per alguna cosa més, és per la gent que l’ha treballada
i els qui ho continuen fent. L’Horta i els camps són la DO, la que permet viure
als lleidatans en el tros de terra que els ha pertocat, com deia el poeta. Als
lleidatans i també als gamusinos, que
se’ls permet viure en aquell hort de la partida de Rufea, que surten de nit i
que més d’un cop n’havíem anat a caçar amb el Quim, amagats, mentre ens deia
que podien adoptar formes diverses. I ens ho crèiem.
«Jo també vull ser kumbi, kumbi de secà». El dimarts 22 de novembre el Teatre del Cafè de
l’Escorxador de Lleida va acollir l’acte de presentació del número 42 de la
revista ‘Arts’ del Cercle de Belles Arts de Lleida. La sala del Cafè era plena,
l’entrada es va fer petita de cop. Salutacions, presentacions, tertúlies
indispensables; tot això abans de començar i encabat. Familiars, companys, amics, anònims, la gent; i també
autoritats, el «poder». El nou número d’‘Arts’ tenia un contingut especial: estava
dedicat íntegrament al Quim Minguell, activista cultural fill de Tàrrega i veí
de Lleida. Fa un any que va deixar el seu llegat en mans dels companys, els
altres activistes que, com ell, no paren quiets. Tots som necessaris, ens
diuen. La revista dedica un recull d’articles als diversos activismes i
projectes del Quim. Ganyet, amic seu de joventut i batalles, va fer de speaker durant l’acte recitant lletres
del grup Víctimes de la Tos. Van actuar rockers
lleidatans —Xavier
Baró, Lo Pardal Roquer, El Fill del Mestre i Àngel Ot— interpretant cançons de totes les èpoques i fent
referències a l’homenatjat, agraint-li la feina feta per la cultura. Gent de
casa entre gent de casa. El punt final el van posar els músics amb «Som de
l’oest» amb guitarra, violí i veus masculines, gastades del rock, cantant en
família amb l’accent de la terra a la gent inquieta. Un retrobament pel Quim.
«A la matinada fan lo
rexiu-xiu». El Quim era el sisè de vuit germans, els de Cal Minguell Pintor de
Tàrrega. Va créixer al carrer de les Piques envoltat del món artístic, tant a
casa com al carrer. Era fill del Jaume i germà del Josep, pintors que van
vestir els murs de la Diputació de Lleida. Feia anys que vivia a Rufea, a
l’Horta de Lleida, amb la Núria. I més endavant amb l’Andrea, la seva filla.
Pels nebots, el Quim era el tiet de la família que ensenyava les cançons dels
Quicos, dels The Companys i de Lo Pardal Rocker, res de cançons de vell ni de
moda. La imatge de portada de la revista número 42 d’‘Arts’ és del carrer de
les Piques de Tàrrega, on va viure. Al replà de la casa dels Minguell hi ha una
petita habitació en la qual tota la vida s’hi han guardat capses i trastos
vells. De tant en tant els petits de la casa hi baixaven a remenar: un cartell
de l’MDT dels anys 70 o 80, un feix d’adhesius en defensa del català, gravats
en el marc de la porta, pòsters de músics de rock, cassets i algun instrument
mig trencat. Per aquests nebots, era tot això el Quim. I també ho eren les
bromes que ens feia en arribar a Tàrrega, els santjoans a casa seva, els pots
d’arbequines i caixes de fruita que ens endúiem, les converses de política. I
l’Andrea, esclar.
L’homenatge era necessari,
tothom sabia que s’havia de fer tard o d’hora. Va ser una abraçada càlida que
ens vam fer entre tots, els que hi érem i els qui no hi eren. Un acte que va
identificar de manera molt encertada el que va ser el Quim. I, evidentment, el
número 42 ha estat un regal impagable dels seus companys. Quim, des de la torre
més alta —el més digne de tots els temples, on t’has retrobat amb el padrí, el
David, la tia Maria—, guaita’ns, perquè hem après de tu a no quedar-nos mai
quiets.
