Convivència i ecologisme lingüístic: incompatibilitat o complementació?

Aquí, senyors, no hi ha pau lingüística.

Aquí el que hi ha és una part de la societat que viu angoixada

precisament per la lingüística i els altres no tenen aquesta angoixa

perquè nosaltres cedim.

 Joan Solà

Sense fer massa memòria em passen pel cap un mínim de cinc actes que es varen fer l’any passat a Tarragona en defensa de la llengua catalana: Sant Jordi, el Correllengua, la concentració en suport a la vaga dels docents de les Illes, l’Onze de Setembre i les mobilitzacions en contra de la LOMQE i en defensa de la immersió lingüística. Pot ser que me’n deixi algun. És relativament fàcil trobar al Principat diverses activitats i diades per la defensa del català. Són esdeveniments simpàtics els quals han esdevingut pràcticament rutinaris i això ha provocat que s’hagi perdut gairebé tota la seva essència, el seu contingut base i fonamental amb un discurs molt genèric, global i aigualit. Tinc la impressió que algunes d’aquestes mobilitzacions que he esmentat han passat a ser «actes excusa», és a dir, que serveixen per atraure i assegurar un públic mínim a la convocatòria ja que tots sabem que la qüestió lingüística és un tema força sensible i de consens a la nostra societat.

Els catalanoparlants som petits sociolingüistes en potència. Vivim en una societat on el debat lingüístic està ben present en el dia a dia. Cada persona té una idea pròpia (mínimament) argumentada —sigui a favor o en contra— sobre l’estat de la llengua, la immersió lingüística i el bilingüisme, sigui una persona adulta o un jove escolar. I, ¿per què és així? A la majoria de països, la gent de peu no té aquests debats, no els preocupa la llengua que parlen o que han d’utilitzar depenent del context ni tampoc els importa massa la seva vitalitat social. ¿Tenim realment un problema lingüístic a casa nostra? ¿Tenim un conflicte social entorn la llengua?

Algú podria pensar que la nostra llengua, a dia d’avui, està normalitzada ja que és fàcil sentir-la al carrer, a l’escola, a l’administració o als comerços. No obstant, aquesta visió no deixaria de ser reduccionista i errònia ja que no es tindria en compte el conjunt del domini lingüístic català. ¿Cal recordar que a la Franja no hi ha ningú que reconegui que parla català sinó xapurreao i és en aquest mateix lloc que diuen que el que parlen no és una llengua sinó un dialecte rural? ¿Cal recordar que a la ciutat d’Alacant, el punt meridional del nostre país, l’any 2008 només hi havia un 10% de la població que afirmava saber parlar perfectament català —això no vol dir que el parlés!— i que només el 3% de la població el tenia com a llengua habitual d’ús a casa? ¿Cal recordar la situació agonitzant de la llengua a les comarques nord-catalanes? I ara ens toca fer la reflexió a nosaltres: quan fem una concentració per la llengua, ¿realment tenim tot això present? Crec que no. No som conscients de la realitat sociolingüística del català en el seu conjunt ni de la gravetat en la qual es troben, no només el català, sinó tantíssimes llengües d’arreu del món destinades a ser l’anècdota dins d’una enciclopèdia d’història lingüicida.

Hom podria preguntar-se sobre l’obsessió malaltissa que tenim els catalans amb la nostra llengua. ¿Per què és un tema que ens inquieta i el traiem cada dos per tres? ¿Quina necessitat tenim de reivindicar i fer bandera de la nostra llengua recordant a la persona estrangera que és una llengua mil·lenària, amb una literatura sòlida equiparable a qualsevol altra literatura europea i que té uns tretze milions de parlants al món? No obstant, ¿per què la llengua ha esdevingut el pal de paller i el símbol gairebé per excel·lència de les reivindicacions nacionals catalanes i no ho ha estat en altres llocs com Irlanda, Escòcia i afegiria, fins i tot, el País Basc?

La llengua és un element que identifica i distingeix els pobles, és a dir, que crea comunitat, fa de vincle d’unió entre la col·lectivitat. «La llengua proporciona la nacionalitat sense papers, la integració a una comunitat concreta», recorden els lingüistes. Per aquesta raó crec que ens hauríem de preguntar de què serveix fer discursos sobre els «defensem la llengua» si després acceptem repartir pamflets en castellà o bilingües als Països Catalans. ¿De què serveix fer el Correllengua als barris castellanoparlants, de què serveix fer concentracions en defensa del català, de què serveix treure la pancarta per Sant Jordi si després ens dirigim en castellà als nostres companys castellanoparlants o simplement no-catalanoparlants? Ep! I que no es malentengui. No és amor xovinista a la meva llengua, és dignitat per a totes les llengües minoritzades del planeta, les amenaçades i les perseguides. No estic fent cap reivindicació nacionalista. Ni tan sols lingüística. Només d’igualtat. Estic evidenciant un fet que és contradictori amb allò que prediquem. Qualsevol persona de qualsevol nació es dirigiria a la persona nouvinguda amb la llengua de poder vigent (lingua franca) —en el nostre cas, l’anglès— o sinó amb la seva pròpia llengua (en cas que no es tingués el complex de minoria tan arrelat com tenim nosaltres, gairebé al límit de la diglòssia).

Davant d’aquestes situacions de canvi de llengua, és a dir, de renúncia a la llengua pròpia, estem condemnant la nostra societat a un bilingüisme perpetu que acabarà, com tot bilingüisme, accentuant la desigualtat lingüística i causant aquesta angoixa que denunciava Joan Solà als parlants de les llengües minoritzades. Amb aquest tipus de situacions estem ensenyant a la persona no-catalanoparlant que no cal que aprengui la nostra llengua, que pot viure perfectament sense saber-la. Si ens dirigim en castellà als no-catalanoparlants estem evidenciant que la nostra llengua és de segona, que no serveix per tantes coses i li proposes que en pugui prescindir. Amb això assumim l’estat de desigualtat i, així, estem acceptant la llengua imposada dels nostres amos reforçant el missatge colonial.

En canvi, quan optem pel català en una conversa bilingüe i, concretament, amb un castellanoparlant estem transmetent un missatge alliberador, revolucionari i de respecte a la persona amb qui parlem ja que l’estem tractant com una persona més del nostre grup i entorn, sense caure en tòpics ni distincions els quals podrien aparentar ser discriminatoris i fins i tot un punt racistes. Sovint parlem de claudicacions de l’esquerra reformista, de baixades de pantalons dels sindicats majoritaris, de pactes de la dreta catalanista però hauríem de reflexionar sobre algunes situacions viciades que no deixen de ser claudicacions, renúncies i pactes en contra nostre.

Ser catalanoparlant és una militància diària, des que t’aixeques fins que vas a dormir —i fins i tot somiant! La llengua és un ens que forma part de nosaltres. És una de les eines que fem servir per poder expressar-nos, pensar i enraonar; és el nom que portem i el topònim de la ciutat on vivim, de les muntanyes que ens envolten i tots els mots específics de la nostra professió laboral. No ens podem desprendre de la nostra llengua, sigui quina sigui. Però hem de ser conscients que algunes persones han utilitzat les llengües com a eina política i econòmica en contra d’altres.

Amb això no vull fer cap defensa al «monolingüisme militant», al contrari. Preferència no vol dir exclusivitat, però sí que defenso el dret al monolingüisme, com han defensat ja alguns lingüistes. Les persones que parlen una llengua minoritzada són les que sempre són políglotes, cosa que no es repeteix en tots els casos dels parlants de les llengües de poder, que solen ser els monolingües alliçonadors. Cal que aprenguem llengües, viatgem tant com puguem, compartim i coneguem cultures i persones diverses. Com més llengües sapiguem més lliures i més savis serem. Les llengües formen part de les persones, de les comunitats (col·lectivitats, nacions, pobles)… És un patrimoni social compartit per un nombre concret de gent, ja sigui reduït o gran però no per això menyspreable. De la mateixa manera que defensem el patrimoni cultural, de la mateixa manera que es lluita per la conservació de les espècies en perill d’extinció i es combaten espècies invasores com el cargol maçana, el sirulo o el mosquit tigre… hem de prendre consciència de l’«ecologisme lingüístic». Defensar la conservació i vitalitat de qualsevol llengua és una obligació que hem de tenir com també ho hauria de ser lluitar per la conservació del patrimoni històric, de les espècies autòctones de la nostra terra, dels drets de les persones i dels pobles i de lluitar per una societat justa.