Som Països Catalans?

"Els Països Catalans són alguna cosa: què? Una nació, una nacionalitat, un fantasma?
No m’importa. Encara espero que algú, catedràtic o no, em proporcioni una definició
d’aquests termes –“nació”, “nacionalitat”, “fantasma”– amb un mínim rigor científic.
Però són –som– alguna cosa. No volen que siguem una nació o una nacionalitat?
És igual. Serem un fantasma."

Joan Fuster

 

Immersos en l’actual context en el qual la gent de Catalunya està molt mobilitzada, trobo necessari fer una reflexió dins de l’àmbit social més organitzat. La societat en què vivim ja creu viure en un «nou estat», ja es veu «independent». En cas que no s’assoleixi aquesta independència política vers l’estat espanyol hi haurà una frustració social que esdevindrà un fre desmobilitzador: la gent se’n cansarà i obstaculitzarà qualsevol intent de canviar les coses des del carrer. Tornarem al «no s’aconseguirà res» o «no serveix per a res» que tant havíem sentit fa no massa anys. Per tant, cal aprofitar aquest auge per canalitzar aquesta mobilització social i incidir-hi. Ara bé, com a gent organitzada i conscienciada hem d’estar a l’altura i d’anar més enllà. Un dels molts fronts que tenim i que crec que no s’ha treballat com s’hauria d’haver fet és, paradoxalment, l’eix nacional. 

En primer lloc, què entenem per «eix nacional»? La llengua? La cultura? La «nació«»? N’estem segurs que tenim present la situació lingüística tant complexa que tenim a casa nostra? Quina és la nostra nació (o què és una «nació»)? Realment, tal i com estan actualment les coses, podem considerar els Països Catalans una sola nació? Quan ens referim a «nació» i a «país», parlem d’una mateixa cosa? Per què ens referim, aleshores, a «Països» Catalans? I de cultura... a on estem implicats a nivell local fora de l’àmbit polític?

A dia d’avui, partim d’una realitat complexa en la qual la nostra «nació» es troba dividida en tots els àmbits possibles. En primer lloc assumim que ja estem socialment dividits (sí, socialment). El fet que els Països Catalans tinguin diverses institucions és una mostra evident de que partim d’unes realitats socials molt distanciades basada en cada marc institucional establert. Tenim un País Valencià —entenent-lo com la gent més conscienciada, a diferència dels qui creuen amb la «Comunidad»— en el qual quan algú fa un discurs sobre la «nació catalana» i la «classe treballadora catalana» no se sent per al·ludit —i això parlant dels mínimament conscienciats. Un País Valencià en el qual quan parles de llengua catalana pensa en els «catalans», aquells d’allà dalt, els «cosins germans», que en diuen; ells parlen «valencià», la variant d’«una» llengua comuna amb «altres» territoris. Vaja, indefinició total per passar amb peus de plom per no obrir la caixa dels trons. A més, tenim unes quantes comarques perdudes pel nord del país que, del folklorisme, n’han fet la seva reivindicació i on l’extrema dreta francesa ha arrasat a les eleccions europees. Tenim aquella Andorra més liberalitzada i unes comarques al Ponent de Catalunya que ni diuen parlar una mateixa llengua —ni germana, ni cosina—, ni se senten catalans, ni pretenen ser-ho (a part que l’esquerra independentista aragonesa també reivindica el mateix territori com a propi). Les illes són, potser, el territori que, en comparació amb els altres, és més proper tot i ser el que es troba amb una distància  més difícil. 

Malgrat aquesta realitat social, nosaltres anem predicant i reafirmant-nos entre nosaltres mateixos a cada manifest que els Països Catalans existeixen. On són aquests Països Catalans? Com es defensa un país —ai, no!, vull dir uns «països»— com el nostre? Algú es remunta a defensar-los històricament... però, amb Jaume I i els almogàvers? Genocidi? Romanticisme? Algú podria trobar un eix d’unió a través de la llengua però, si som estrictes, tenim territoris històrics de parla castellana al País Valencià i de parla occitana al Principat. A més, tenim també un territori catalanoparlant a l'illa de Sardenya que no es reivindica dins el límit dels Països Catalans polítics. Com ho justifiquem tot això? 

Tenim debats pendents i penso que la nostra obligació és estar a l’altura de la situació actual en tots els àmbits i, aquest, és una qüestió que molt sovint s’ha deixat aparcada, com si fos un debat ja assumit per l’«independentisme social». Sembla que portar la «bandereta» crea rebuig, que tot allò que es troba entorn el debat nacional cal posar-hi el component social. I sí, és cert i molt necessari. Però també cal aprofundir en aquest debat. I que no ens faci por. I que tampoc ens faci por posar el component nacional en el debat social. 

De tots els qui reclamem aquesta nació, la defensem com a «eix irrenunciable» en el procés d’independència, promovem i cridem en els nostres lemes els Països Catalans, qui s’ho creu realment? Com pretenem construir aquest projecte nacional? Es construeix, en primer lloc, coneixent el país. No estic donant lliçons a ningú perquè no sóc ningú per fer-ho, sóc el primer qui el desconeix. Tampoc dic de pujar tots els cims d’aquesta terra, ni de no fallar mai a cap de totes les diades (no serà per diades que tenim!). Cal superar les idees romàntiques i fer créixer aquests «països» que encara estan amagats, vulguem o no. Per molt que parlem de «Països Catalans» als nostres manifestos aquests no servirà de res si no hi ha una realitat al darrere, perquè existeixen si nosaltres els fem existir. 

Una part és la teoria política per afirmar els Països Catalans; l’altra és construir els lligams i les connexions perquè la «societat civil» es cregui i defensi aquest projecte polític. Però perquè es cregui en el projecte polític primer s’ha de fer entendre que aquesta «nació» existeix. I si volem que existeixi hem de justificar els països catalans (sí, sí, en minúscula) culturals, lingüístics, socials, literaris, territorials, amb la seves condicions naturals paisatgístiques, etc., i, en última instància, quan ja realment «siguin», llavors la gent els assumirà com a projecte polític. Això no vol dir que no es pugui anar fent discurs polític al carrer. És imprescindible tant una cosa com l’altra. Però sense els dos discursos serà molt més complicat, no tant sols aconseguir-los, sinó que la gent s’ho cregui i també nosaltres mateixos. Per això tenim una gran responsabilitat en la situació actual i és que, en cas que Catalunya esdevingui un «nou estat», haurem de treballar com mai s’ha fet per mostrar aquests països catalans reals i que la gent se’ls faci seus. Que no esperin a que els mallorquins i valencians un dia decideixen fer una «V» per votar sinó que s’adonin que tot forma part d’una mateixa lluita. La defensa per la nostra llengua, la defensa per la nostra terra, contra el model urbanístic on sigui d’aquest territori, en defensa de la cultura popular i contra la cultura institucionalitzada dels gestors culturals, contra el model social promogut des de dalt, etc. I això passarà quan ho assumim amb nosaltres mateixos. La nostra credibilitat es juga, no dient i repetint el màxim de cops «Països Catalans» en un discurs, sinó evidenciant la seva existència i coneixent-los àmpliament.

 

Llibertats, desigualtats i hipocresia

D’aquí a uns quinze dies serà el 8 de Març, dia internacional de les dones treballadores. De ben segur que les xarxes socials s’ompliran de cites poètiques, de textos feministes i d’imatges en contra de l’opressió de la dona. Ja és bo que es facin aquest tipus de coses ja que les xarxes socials també serveixen per difondre idees, però no podem centrar les reivindicacions feministes —ni cap lluita— en aquestes petites i simbòliques accions. Les diades serveixen per reafirmar-nos en les nostres lluites diàries. El problema és que sovint molta gent només se’n recorda de la lluita feminista quan arriba el 8 de Març i prou. Tot i que sempre és simpàtic dur una peça de roba de color lila per aquest dia, moltes persones ens continuen preguntant: ¿per què vas a la manifestació si les dones ja són iguals i ja tenen els mateixos drets que els homes? ¿Per què encara hi ha mobilitzacions a favor dels drets gais i lèsbics si ja es poden casar? ¿Per què volen fer ara una llei contra l’homofòbia si ja hi ha respecte al col·lectiu LGTBI? Mentre ens fan aquestes preguntes la majoria d’aquesta gent ha perdut el compte de les dones mortes en aquest 2014. 

La ideologia de cada persona es forma llegint i participant en espais de debat i de reflexió a través dels quals es comparteixen idees entre diversa gent. El fet de renunciar a la teoria per passar a la consigna ha provocat que s’hagi fet extensiu un discurs molt aigualit que no resol ni de bon tros els problemes que es plantegen. Els discursos més reformistes han estat els capdavanters en claudicar davant la recerca d’una resolució real des de l’arrel. Alguna noia podrà escriure una cita poètica ben bonica el 8 de Març o se sentirà ben contenta quan el seu xicot li regali un pastís per aquest Dia de la Dona. També hi haurà sempre el qui recordarà que a la seva colla d’amistats hi ha un noi que és gai i se sentirà ben cofoi de conèixer-ne un. D’això avui dia en diuen postureig. ¿Aquesta és la revolució i els canvis que ens esperen a aquest segle? ¿De debò? Ai, mare.

Un cop la meva àvia em va explicar que quan era jove s’imaginava que al segle xxi els cotxes volarien, s’haurien eradicat totes les malalties, ens alimentaríem amb petites pastilles i que treballaríem molt pocs anys ja que tot es faria a través de màquines i robots. Fa uns anys ens varen dibuixar el segle xxi de manera molt diferent a la qual el veiem i vivim actualment. La «terra promesa» que els grans profetes ens varen anunciar no ha resultat ser el paradís desitjat. No obstant molta gent continuarà pensant que l’era digital i la revolució tecnològica ens ha permès evolucionar dràsticament. El que està clar és que tenim encara molt a guanyar en les diferències i relacions socials tot i que encara hi hagi gent que pensi que col·laborar en una ONG o participant a la Marató de TV3 un cop a l’any ha contribuït a resoldre les malalties dels nens africans que ens mirem amb pena tot i que són aquestes mateixes les qui justifiquen les polítiques d’austeritat dels seus propis governs. Hi haurà qui signarà el màxim de peticions del Change.org pensant que aturarà tots els projectes que perjudiquen el medi ambient o qui compartirà una foto pel Facebook d’immigrants surant a la Mediterrània morts a trets per l’exèrcit espanyol tot i que després es mirarà per sota l’espatlla a la persona nouvinguda que se li atansarà per a vendre-li un CD piratejat. També hi haurà aquell jove que utilitzarà el femení genèric per ser el més feminista del grup tot i que després exagerarà la seva actitud masculina —no fos cas que algú qüestionés la seva opció sexual.

En aquesta societat occidental tan avançada, desenvolupada i civilitzada no hi ha igualtat ni respecte encara avui, al segle xxi. La crisi econòmica que estem patint ha accentuat encara més aquestes diferències envers les persones immigrants, les dones, el col·lectiu LGTBI+, la classe treballadora, etc. El capitalisme ha sabut trobar rèdit al moment convuls que vivim a través del sexisme i el patriarcat. Podríem nomenar i explicar un seguit d’exemples que justificarien aquest interès econòmic envers les persones però em centraré amb algunes experiències personals. Recordo una situació de fa alguns mesos quan estàvem una nit de festa per Tarragona amb uns amics que van voler anar al pub Otto Zutz. A mi no em venia de gust anar a aquell lloc ja que no era el meu estil de música ni el meu ambient de festa. Tot i així, estava en minoria i vam acabar anant-hi. Mentre fèiem cua ens van avisar que si els nois volien entrar gratuïtament abans de les dues ho havien de fer de parella amb una noia. En aquell moment vaig decidir, que si no entrava amb un noi, no entrava. Finalment vaig decidir marxar. ¿No veien les noies que entraven —totes amb vestits cenyits i maquilladetes— que eren objectes per atraure homes i, per tant, més diners? ¿No s’adonaven els mariques que era una altra forma heteropatriarcat i de rebuig a allò homosexual? Crec que, per molt que el proper 8 de Març ens posem l’adhesiu en defensa de la dona o fins i tot anem a alguna de les manifestacions, no arreglarem res si no treballem aquest tema en el nostre dia a dia fent pedagogia en el nostre entorn. ¿Cal arribar a que t’escridassin i t’humiliïn per anar agafat de la mà d’un altre noi per les festes de Santa Tecla i que t’amenacin en pegar-te en cas que tornis a fer-te un petó, mentre veus com la gent del teu voltant es queda mirant amb ulls morbosos la situació esperant veure sang o algun cop violent? ¿Hem de tornar a veure situacions en què els Mossos d’Esquadra es vulguin fer la prova del VIH per haver tocat, emmanillat, immobilitzat i finalment assassinat un home gai al barri del Raval de Barcelona? 

 Hi ha violències i desigualtats de tot tipus. N’hi havia fa segles i n’hi ha actualment. No obstant tinc l’esperança que la situació convulsa actual faci canviar la manera d’entendre el món i les relacions entre les persones. Espero que en aquest segle xxi evolucioni realment i que cap altra dona sigui acomiadada de la seva feina per estar embarassada ni que tampoc cap mare hagi d’anar al psicòleg perquè els seus dos fills li han sortit homosexuals. Aquest país està endegant un procés de reflexió col·lectiva per decidir el seu futur polític. Dins d’aquest debat —que crec que encara fa falta una anàlisi molt més profunda— cal que siguem ambiciosos i fer canviar, no només el marc polític vigent, sinó la societat de cap a peus. No ens servirà de res tenir un marc polític propi si no canvia amb ell la societat i les mentalitats més tradicionalistes i retrògades que ens envolten diàriament.

Convivència i ecologisme lingüístic: incompatibilitat o complementació?

Aquí, senyors, no hi ha pau lingüística.

Aquí el que hi ha és una part de la societat que viu angoixada

precisament per la lingüística i els altres no tenen aquesta angoixa

perquè nosaltres cedim.

 Joan Solà

Sense fer massa memòria em passen pel cap un mínim de cinc actes que es varen fer l’any passat a Tarragona en defensa de la llengua catalana: Sant Jordi, el Correllengua, la concentració en suport a la vaga dels docents de les Illes, l’Onze de Setembre i les mobilitzacions en contra de la LOMQE i en defensa de la immersió lingüística. Pot ser que me’n deixi algun. És relativament fàcil trobar al Principat diverses activitats i diades per la defensa del català. Són esdeveniments simpàtics els quals han esdevingut pràcticament rutinaris i això ha provocat que s’hagi perdut gairebé tota la seva essència, el seu contingut base i fonamental amb un discurs molt genèric, global i aigualit. Tinc la impressió que algunes d’aquestes mobilitzacions que he esmentat han passat a ser «actes excusa», és a dir, que serveixen per atraure i assegurar un públic mínim a la convocatòria ja que tots sabem que la qüestió lingüística és un tema força sensible i de consens a la nostra societat.

Els catalanoparlants som petits sociolingüistes en potència. Vivim en una societat on el debat lingüístic està ben present en el dia a dia. Cada persona té una idea pròpia (mínimament) argumentada —sigui a favor o en contra— sobre l’estat de la llengua, la immersió lingüística i el bilingüisme, sigui una persona adulta o un jove escolar. I, ¿per què és així? A la majoria de països, la gent de peu no té aquests debats, no els preocupa la llengua que parlen o que han d’utilitzar depenent del context ni tampoc els importa massa la seva vitalitat social. ¿Tenim realment un problema lingüístic a casa nostra? ¿Tenim un conflicte social entorn la llengua?

Algú podria pensar que la nostra llengua, a dia d’avui, està normalitzada ja que és fàcil sentir-la al carrer, a l’escola, a l’administració o als comerços. No obstant, aquesta visió no deixaria de ser reduccionista i errònia ja que no es tindria en compte el conjunt del domini lingüístic català. ¿Cal recordar que a la Franja no hi ha ningú que reconegui que parla català sinó xapurreao i és en aquest mateix lloc que diuen que el que parlen no és una llengua sinó un dialecte rural? ¿Cal recordar que a la ciutat d’Alacant, el punt meridional del nostre país, l’any 2008 només hi havia un 10% de la població que afirmava saber parlar perfectament català —això no vol dir que el parlés!— i que només el 3% de la població el tenia com a llengua habitual d’ús a casa? ¿Cal recordar la situació agonitzant de la llengua a les comarques nord-catalanes? I ara ens toca fer la reflexió a nosaltres: quan fem una concentració per la llengua, ¿realment tenim tot això present? Crec que no. No som conscients de la realitat sociolingüística del català en el seu conjunt ni de la gravetat en la qual es troben, no només el català, sinó tantíssimes llengües d’arreu del món destinades a ser l’anècdota dins d’una enciclopèdia d’història lingüicida.

Hom podria preguntar-se sobre l’obsessió malaltissa que tenim els catalans amb la nostra llengua. ¿Per què és un tema que ens inquieta i el traiem cada dos per tres? ¿Quina necessitat tenim de reivindicar i fer bandera de la nostra llengua recordant a la persona estrangera que és una llengua mil·lenària, amb una literatura sòlida equiparable a qualsevol altra literatura europea i que té uns tretze milions de parlants al món? No obstant, ¿per què la llengua ha esdevingut el pal de paller i el símbol gairebé per excel·lència de les reivindicacions nacionals catalanes i no ho ha estat en altres llocs com Irlanda, Escòcia i afegiria, fins i tot, el País Basc?

La llengua és un element que identifica i distingeix els pobles, és a dir, que crea comunitat, fa de vincle d’unió entre la col·lectivitat. «La llengua proporciona la nacionalitat sense papers, la integració a una comunitat concreta», recorden els lingüistes. Per aquesta raó crec que ens hauríem de preguntar de què serveix fer discursos sobre els «defensem la llengua» si després acceptem repartir pamflets en castellà o bilingües als Països Catalans. ¿De què serveix fer el Correllengua als barris castellanoparlants, de què serveix fer concentracions en defensa del català, de què serveix treure la pancarta per Sant Jordi si després ens dirigim en castellà als nostres companys castellanoparlants o simplement no-catalanoparlants? Ep! I que no es malentengui. No és amor xovinista a la meva llengua, és dignitat per a totes les llengües minoritzades del planeta, les amenaçades i les perseguides. No estic fent cap reivindicació nacionalista. Ni tan sols lingüística. Només d’igualtat. Estic evidenciant un fet que és contradictori amb allò que prediquem. Qualsevol persona de qualsevol nació es dirigiria a la persona nouvinguda amb la llengua de poder vigent (lingua franca) —en el nostre cas, l’anglès— o sinó amb la seva pròpia llengua (en cas que no es tingués el complex de minoria tan arrelat com tenim nosaltres, gairebé al límit de la diglòssia).

Davant d’aquestes situacions de canvi de llengua, és a dir, de renúncia a la llengua pròpia, estem condemnant la nostra societat a un bilingüisme perpetu que acabarà, com tot bilingüisme, accentuant la desigualtat lingüística i causant aquesta angoixa que denunciava Joan Solà als parlants de les llengües minoritzades. Amb aquest tipus de situacions estem ensenyant a la persona no-catalanoparlant que no cal que aprengui la nostra llengua, que pot viure perfectament sense saber-la. Si ens dirigim en castellà als no-catalanoparlants estem evidenciant que la nostra llengua és de segona, que no serveix per tantes coses i li proposes que en pugui prescindir. Amb això assumim l’estat de desigualtat i, així, estem acceptant la llengua imposada dels nostres amos reforçant el missatge colonial.

En canvi, quan optem pel català en una conversa bilingüe i, concretament, amb un castellanoparlant estem transmetent un missatge alliberador, revolucionari i de respecte a la persona amb qui parlem ja que l’estem tractant com una persona més del nostre grup i entorn, sense caure en tòpics ni distincions els quals podrien aparentar ser discriminatoris i fins i tot un punt racistes. Sovint parlem de claudicacions de l’esquerra reformista, de baixades de pantalons dels sindicats majoritaris, de pactes de la dreta catalanista però hauríem de reflexionar sobre algunes situacions viciades que no deixen de ser claudicacions, renúncies i pactes en contra nostre.

Ser catalanoparlant és una militància diària, des que t’aixeques fins que vas a dormir —i fins i tot somiant! La llengua és un ens que forma part de nosaltres. És una de les eines que fem servir per poder expressar-nos, pensar i enraonar; és el nom que portem i el topònim de la ciutat on vivim, de les muntanyes que ens envolten i tots els mots específics de la nostra professió laboral. No ens podem desprendre de la nostra llengua, sigui quina sigui. Però hem de ser conscients que algunes persones han utilitzat les llengües com a eina política i econòmica en contra d’altres.

Amb això no vull fer cap defensa al «monolingüisme militant», al contrari. Preferència no vol dir exclusivitat, però sí que defenso el dret al monolingüisme, com han defensat ja alguns lingüistes. Les persones que parlen una llengua minoritzada són les que sempre són políglotes, cosa que no es repeteix en tots els casos dels parlants de les llengües de poder, que solen ser els monolingües alliçonadors. Cal que aprenguem llengües, viatgem tant com puguem, compartim i coneguem cultures i persones diverses. Com més llengües sapiguem més lliures i més savis serem. Les llengües formen part de les persones, de les comunitats (col·lectivitats, nacions, pobles)… És un patrimoni social compartit per un nombre concret de gent, ja sigui reduït o gran però no per això menyspreable. De la mateixa manera que defensem el patrimoni cultural, de la mateixa manera que es lluita per la conservació de les espècies en perill d’extinció i es combaten espècies invasores com el cargol maçana, el sirulo o el mosquit tigre… hem de prendre consciència de l’«ecologisme lingüístic». Defensar la conservació i vitalitat de qualsevol llengua és una obligació que hem de tenir com també ho hauria de ser lluitar per la conservació del patrimoni històric, de les espècies autòctones de la nostra terra, dels drets de les persones i dels pobles i de lluitar per una societat justa.