divendres, 2 de desembre del 2016

De casa al Cafè fins a la torre més alta


Les torres no s’alcen del no-res, ni tan sols amb la simple voluntat de qui té el poder; es necessita la força i les mans de les persones anònimes que les construeixen.


«La terra on es pon el sol». La Seu Vella és un dels símbols —per no dir el símbol— de la ciutat llunyana, aquella que versava el poema de Màrius Torres. És la marca més visible de la silueta urbana de Lleida. El foraster que ve de lluny se li dibuixa quilòmetres abans d’arribar a la ciutat, situada a dalt del turó que s’eleva en el pla i arrecerada pel Pirineu. Lleida, i com altres ciutats dels Països Catalans, encara li pesa la llosa del vell poder: ciutats de funcionaris, guàrdies civils i capellans, que en deien. Però, si la terra ferma es caracteritza per alguna cosa més, és per la gent que l’ha treballada i els qui ho continuen fent. L’Horta i els camps són la DO, la que permet viure als lleidatans en el tros de terra que els ha pertocat, com deia el poeta. Als lleidatans i també als gamusinos, que se’ls permet viure en aquell hort de la partida de Rufea, que surten de nit i que més d’un cop n’havíem anat a caçar amb el Quim, amagats, mentre ens deia que podien adoptar formes diverses. I ens ho crèiem.


«Jo també vull ser kumbi, kumbi de secà». El dimarts 22 de novembre el Teatre del Cafè de l’Escorxador de Lleida va acollir l’acte de presentació del número 42 de la revista ‘Arts’ del Cercle de Belles Arts de Lleida. La sala del Cafè era plena, l’entrada es va fer petita de cop. Salutacions, presentacions, tertúlies indispensables; tot això abans de començar i encabat. Familiars, companys, amics, anònims, la gent; i també autoritats, el «poder». El nou número d’‘Arts’ tenia un contingut especial: estava dedicat íntegrament al Quim Minguell, activista cultural fill de Tàrrega i veí de Lleida. Fa un any que va deixar el seu llegat en mans dels companys, els altres activistes que, com ell, no paren quiets. Tots som necessaris, ens diuen. La revista dedica un recull d’articles als diversos activismes i projectes del Quim. Ganyet, amic seu de joventut i batalles, va fer de speaker durant l’acte recitant lletres del grup Víctimes de la Tos. Van actuar rockers lleidatans —Xavier Baró, Lo Pardal Roquer, El Fill del Mestre i Àngel Ot— interpretant cançons de totes les èpoques i fent referències a l’homenatjat, agraint-li la feina feta per la cultura. Gent de casa entre gent de casa. El punt final el van posar els músics amb «Som de l’oest» amb guitarra, violí i veus masculines, gastades del rock, cantant en família amb l’accent de la terra a la gent inquieta. Un retrobament pel Quim.


«A la matinada fan lo rexiu-xiu». El Quim era el sisè de vuit germans, els de Cal Minguell Pintor de Tàrrega. Va créixer al carrer de les Piques envoltat del món artístic, tant a casa com al carrer. Era fill del Jaume i germà del Josep, pintors que van vestir els murs de la Diputació de Lleida. Feia anys que vivia a Rufea, a l’Horta de Lleida, amb la Núria. I més endavant amb l’Andrea, la seva filla. Pels nebots, el Quim era el tiet de la família que ensenyava les cançons dels Quicos, dels The Companys i de Lo Pardal Rocker, res de cançons de vell ni de moda. La imatge de portada de la revista número 42 d’‘Arts’ és del carrer de les Piques de Tàrrega, on va viure. Al replà de la casa dels Minguell hi ha una petita habitació en la qual tota la vida s’hi han guardat capses i trastos vells. De tant en tant els petits de la casa hi baixaven a remenar: un cartell de l’MDT dels anys 70 o 80, un feix d’adhesius en defensa del català, gravats en el marc de la porta, pòsters de músics de rock, cassets i algun instrument mig trencat. Per aquests nebots, era tot això el Quim. I també ho eren les bromes que ens feia en arribar a Tàrrega, els santjoans a casa seva, els pots d’arbequines i caixes de fruita que ens endúiem, les converses de política. I l’Andrea, esclar.


L’homenatge era necessari, tothom sabia que s’havia de fer tard o d’hora. Va ser una abraçada càlida que ens vam fer entre tots, els que hi érem i els qui no hi eren. Un acte que va identificar de manera molt encertada el que va ser el Quim. I, evidentment, el número 42 ha estat un regal impagable dels seus companys. Quim, des de la torre més alta —el més digne de tots els temples, on t’has retrobat amb el padrí, el David, la tia Maria—, guaita’ns, perquè hem après de tu a no quedar-nos mai quiets.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada