dijous, 13 de març de 2014

Llibertats, desigualtats i hipocresia


D’aquí a uns quinze dies serà el 8 de Març, dia internacional de les dones treballadores. De ben segur que les xarxes socials s’ompliran de cites poètiques, de textos feministes i d’imatges en contra de l’opressió de la dona. Ja és bo que es facin aquest tipus de coses ja que les xarxes socials també serveixen per difondre idees, però no podem centrar les reivindicacions feministes —ni cap lluita— en aquestes petites i simbòliques accions. Les diades serveixen per reafirmar-nos en les nostres lluites diàries. El problema és que sovint molta gent només se’n recorda de la lluita feminista quan arriba el 8 de Març i prou. Tot i que sempre és simpàtic dur una peça de roba de color lila per aquest dia, moltes persones ens continuen preguntant: ¿per què vas a la manifestació si les dones ja són iguals i ja tenen els mateixos drets que els homes? ¿Per què encara hi ha mobilitzacions a favor dels drets gais i lèsbics si ja es poden casar? ¿Per què volen fer ara una llei contra l’homofòbia si ja hi ha respecte al col·lectiu LGTBI? Mentre ens fan aquestes preguntes la majoria d’aquesta gent ha perdut el compte de les dones mortes en aquest 2014. 

La ideologia de cada persona es forma llegint i participant en espais de debat i de reflexió a través dels quals es comparteixen idees entre diversa gent. El fet de renunciar a la teoria per passar a la consigna ha provocat que s’hagi fet extensiu un discurs molt aigualit que no resol ni de bon tros els problemes que es plantegen. Els discursos més reformistes han estat els capdavanters en claudicar davant la recerca d’una resolució real des de l’arrel. Alguna noia podrà escriure una cita poètica ben bonica el 8 de Març o se sentirà ben contenta quan el seu xicot li regali un pastís per aquest Dia de la Dona. També hi haurà sempre el qui recordarà que a la seva colla d’amistats hi ha un noi que és gai i se sentirà ben cofoi de conèixer-ne un. D’això avui dia en diuen postureig. ¿Aquesta és la revolució i els canvis que ens esperen a aquest segle? ¿De debò? Ai, mare.

Un cop la meva àvia em va explicar que quan era jove s’imaginava que al segle xxi els cotxes volarien, s’haurien eradicat totes les malalties, ens alimentaríem amb petites pastilles i que treballaríem molt pocs anys ja que tot es faria a través de màquines i robots. Fa uns anys ens varen dibuixar el segle xxi de manera molt diferent a la qual el veiem i vivim actualment. La «terra promesa» que els grans profetes ens varen anunciar no ha resultat ser el paradís desitjat. No obstant molta gent continuarà pensant que l’era digital i la revolució tecnològica ens ha permès evolucionar dràsticament. El que està clar és que tenim encara molt a guanyar en les diferències i relacions socials tot i que encara hi hagi gent que pensi que col·laborar en una ONG o participant a la Marató de TV3 un cop a l’any ha contribuït a resoldre les malalties dels nens africans que ens mirem amb pena tot i que són aquestes mateixes les qui justifiquen les polítiques d’austeritat dels seus propis governs. Hi haurà qui signarà el màxim de peticions del Change.org pensant que aturarà tots els projectes que perjudiquen el medi ambient o qui compartirà una foto pel Facebook d’immigrants surant a la Mediterrània morts a trets per l’exèrcit espanyol tot i que després es mirarà per sota l’espatlla a la persona nouvinguda que se li atansarà per a vendre-li un CD piratejat. També hi haurà aquell jove que utilitzarà el femení genèric per ser el més feminista del grup tot i que després exagerarà la seva actitud masculina —no fos cas que algú qüestionés la seva opció sexual.

En aquesta societat occidental tan avançada, desenvolupada i civilitzada no hi ha igualtat ni respecte encara avui, al segle xxi. La crisi econòmica que estem patint ha accentuat encara més aquestes diferències envers les persones immigrants, les dones, el col·lectiu LGTBI+, la classe treballadora, etc. El capitalisme ha sabut trobar rèdit al moment convuls que vivim a través del sexisme i el patriarcat. Podríem nomenar i explicar un seguit d’exemples que justificarien aquest interès econòmic envers les persones però em centraré amb algunes experiències personals. Recordo una situació de fa alguns mesos quan estàvem una nit de festa per Tarragona amb uns amics que van voler anar al pub Otto Zutz. A mi no em venia de gust anar a aquell lloc ja que no era el meu estil de música ni el meu ambient de festa. Tot i així, estava en minoria i vam acabar anant-hi. Mentre fèiem cua ens van avisar que si els nois volien entrar gratuïtament abans de les dues ho havien de fer de parella amb una noia. En aquell moment vaig decidir, que si no entrava amb un noi, no entrava. Finalment vaig decidir marxar. ¿No veien les noies que entraven —totes amb vestits cenyits i maquilladetes— que eren objectes per atraure homes i, per tant, més diners? ¿No s’adonaven els mariques que era una altra forma heteropatriarcat i de rebuig a allò homosexual? Crec que, per molt que el proper 8 de Març ens posem l’adhesiu en defensa de la dona o fins i tot anem a alguna de les manifestacions, no arreglarem res si no treballem aquest tema en el nostre dia a dia fent pedagogia en el nostre entorn. ¿Cal arribar a que t’escridassin i t’humiliïn per anar agafat de la mà d’un altre noi per les festes de Santa Tecla i que t’amenacin en pegar-te en cas que tornis a fer-te un petó, mentre veus com la gent del teu voltant es queda mirant amb ulls morbosos la situació esperant veure sang o algun cop violent? ¿Hem de tornar a veure situacions en què els Mossos d’Esquadra es vulguin fer la prova del VIH per haver tocat, emmanillat, immobilitzat i finalment assassinat un home gai al barri del Raval de Barcelona? 

 Hi ha violències i desigualtats de tot tipus. N’hi havia fa segles i n’hi ha actualment. No obstant tinc l’esperança que la situació convulsa actual faci canviar la manera d’entendre el món i les relacions entre les persones. Espero que en aquest segle xxi evolucioni realment i que cap altra dona sigui acomiadada de la seva feina per estar embarassada ni que tampoc cap mare hagi d’anar al psicòleg perquè els seus dos fills li han sortit homosexuals. Aquest país està endegant un procés de reflexió col·lectiva per decidir el seu futur polític. Dins d’aquest debat —que crec que encara fa falta una anàlisi molt més profunda— cal que siguem ambiciosos i fer canviar, no només el marc polític vigent, sinó la societat de cap a peus. No ens servirà de res tenir un marc polític propi si no canvia amb ell la societat i les mentalitats més tradicionalistes i retrògades que ens envolten diàriament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada