divendres, 2 de desembre de 2016

De casa al Cafè fins a la torre més alta


Les torres no s’alcen del no-res, ni tan sols amb la simple voluntat de qui té el poder; es necessita la força i les mans de les persones anònimes que les construeixen.


«La terra on es pon el sol». La Seu Vella és un dels símbols —per no dir el símbol— de la ciutat llunyana, aquella que versava el poema de Màrius Torres. És la marca més visible de la silueta urbana de Lleida. El foraster que ve de lluny se li dibuixa quilòmetres abans d’arribar a la ciutat, situada a dalt del turó que s’eleva en el pla i arrecerada pel Pirineu. Lleida, i com altres ciutats dels Països Catalans, encara li pesa la llosa del vell poder: ciutats de funcionaris, guàrdies civils i capellans, que en deien. Però, si la terra ferma es caracteritza per alguna cosa més, és per la gent que l’ha treballada i els qui ho continuen fent. L’Horta i els camps són la DO, la que permet viure als lleidatans en el tros de terra que els ha pertocat, com deia el poeta. Als lleidatans i també als gamusinos, que se’ls permet viure en aquell hort de la partida de Rufea, que surten de nit i que més d’un cop n’havíem anat a caçar amb el Quim, amagats, mentre ens deia que podien adoptar formes diverses. I ens ho crèiem.


«Jo també vull ser kumbi, kumbi de secà». El dimarts 22 de novembre el Teatre del Cafè de l’Escorxador de Lleida va acollir l’acte de presentació del número 42 de la revista ‘Arts’ del Cercle de Belles Arts de Lleida. La sala del Cafè era plena, l’entrada es va fer petita de cop. Salutacions, presentacions, tertúlies indispensables; tot això abans de començar i encabat. Familiars, companys, amics, anònims, la gent; i també autoritats, el «poder». El nou número d’‘Arts’ tenia un contingut especial: estava dedicat íntegrament al Quim Minguell, activista cultural fill de Tàrrega i veí de Lleida. Fa un any que va deixar el seu llegat en mans dels companys, els altres activistes que, com ell, no paren quiets. Tots som necessaris, ens diuen. La revista dedica un recull d’articles als diversos activismes i projectes del Quim. Ganyet, amic seu de joventut i batalles, va fer de speaker durant l’acte recitant lletres del grup Víctimes de la Tos. Van actuar rockers lleidatans —Xavier Baró, Lo Pardal Roquer, El Fill del Mestre i Àngel Ot— interpretant cançons de totes les èpoques i fent referències a l’homenatjat, agraint-li la feina feta per la cultura. Gent de casa entre gent de casa. El punt final el van posar els músics amb «Som de l’oest» amb guitarra, violí i veus masculines, gastades del rock, cantant en família amb l’accent de la terra a la gent inquieta. Un retrobament pel Quim.


«A la matinada fan lo rexiu-xiu». El Quim era el sisè de vuit germans, els de Cal Minguell Pintor de Tàrrega. Va créixer al carrer de les Piques envoltat del món artístic, tant a casa com al carrer. Era fill del Jaume i germà del Josep, pintors que van vestir els murs de la Diputació de Lleida. Feia anys que vivia a Rufea, a l’Horta de Lleida, amb la Núria. I més endavant amb l’Andrea, la seva filla. Pels nebots, el Quim era el tiet de la família que ensenyava les cançons dels Quicos, dels The Companys i de Lo Pardal Rocker, res de cançons de vell ni de moda. La imatge de portada de la revista número 42 d’‘Arts’ és del carrer de les Piques de Tàrrega, on va viure. Al replà de la casa dels Minguell hi ha una petita habitació en la qual tota la vida s’hi han guardat capses i trastos vells. De tant en tant els petits de la casa hi baixaven a remenar: un cartell de l’MDT dels anys 70 o 80, un feix d’adhesius en defensa del català, gravats en el marc de la porta, pòsters de músics de rock, cassets i algun instrument mig trencat. Per aquests nebots, era tot això el Quim. I també ho eren les bromes que ens feia en arribar a Tàrrega, els santjoans a casa seva, els pots d’arbequines i caixes de fruita que ens endúiem, les converses de política. I l’Andrea, esclar.


L’homenatge era necessari, tothom sabia que s’havia de fer tard o d’hora. Va ser una abraçada càlida que ens vam fer entre tots, els que hi érem i els qui no hi eren. Un acte que va identificar de manera molt encertada el que va ser el Quim. I, evidentment, el número 42 ha estat un regal impagable dels seus companys. Quim, des de la torre més alta —el més digne de tots els temples, on t’has retrobat amb el padrí, el David, la tia Maria—, guaita’ns, perquè hem après de tu a no quedar-nos mai quiets.


divendres, 30 de setembre de 2016

De crítics a diacrítics

Si hi ha crítica és que som vius, però no cal beure de la sopa ‘bullenta’; gràcia del sensacionalisme, res més. (Ja veiem prou sovint com la informació i la publicitat adornen i fan entrar dins les nostres vides les notícies —l’última, el vídeo “crític” del Saló Eròtic de Barcelona.)

Quatre coses.

En primer lloc: paciència. Ningú no ha sentit arguments ni s’ha fet una anàlisi profunda del resultat final de les decisions preses. La feina que es porta fent des de l'IEC (i no només des de la Secció Filològica) —i des d’altres centres— des que va néixer és impagable; per tant, tot el respecte en aquesta matèria. Respecte i limitar les lliçons de llengua i retrets cap a la institució (que sí amarar-lo d’opinions, crítiques i aportacions). Si bé podem criticar coses de l’IEC —i coses prou importants— ha de ser per molts altres àmbits abans que aquest: un grapat de paraules que passen a no tindre accent. Donem marge i siguem curosos, mirem-ho des de fora, sense sentimentalismes, i que sigui pràctic en la pràctica. 

En segon lloc: no només s’han tocat els accents diacrítics. No opinem de la resta de canvis? Quant d’amor per aquest barret vocàlic distintiu de cop i volta (i quanta passió pel cafè ‘mòlt’, pels qui en demanen cada dia)! Ben mirat, si hagués estat per mi, potser també m’hagués ventilat el diacrític de ‘vós’, ‘mà’, ‘bé’ i potser algun més per pragmatisme, qui sap. Menys floritures prescindibles al vestit de la paraula. Trobo més interessant la qüestió d’eradicar la ‘r’ en favor de la ‘rr’ en mots com ‘erradicar’ (i per què no s’ha fet el mateix a *‘sensessostre’ en les dues esses?) que no pas els diacrítics. Però, anant a l’arrel de la qüestió: què passa amb tota la resta de problemàtiques que actualment hi ha? Què en farem del ‘per’ / ‘per a’, de preposicions davant de preposicions, del ‘ser’ i ‘estar’, etc.? Ningú no es queixa d’això? De moment no és notícia sensacionalista. Temps al temps, suposo.

En tercer lloc: de mots homògrafs en tenim per donar i per vendre en totes les llengües. I malgrat tot, el món no s’ha tornat boig per les ambigüitats o malentesos que s’hagin pogut crear. Al contrari: n’hem fet un bonic recurs de la llengua escrita i picades d’ullet en la llengua oral. I així, fem llengua viva. ‘Cap’, ‘serra’, ‘mes’, ‘roba’, ‘dit’, ‘golf’, ‘tes’, ‘bota’, ‘faig’, ‘gat’, ‘banc’, ‘boca’... En voleu més? Tranquils. Calma. Hem sobreviscut i sobreviurem de la mateixa manera com hem fet fins ara.

Apunt final: ens agrada parlar, sovint massa ràpid. Som una societat de lingüistes en potència, i això enriqueix. Fem d’aquest voler una llengua més forta i comprometem-nos. Si tantes ganes tenim de fer de lingüistes, agafem-ne la responsabilitat real i posem-ho en pràctica.

dissabte, 26 de març de 2016

Ruta onomàstica: els Pallaresos

Els noms de lloc (topònims) i els noms de persones i malnoms (antropònims) ens permeten de descobrir històries, d'endinsar-nos en la vida quotidiana de les persones i de conèixer el nostre entorn des d'una òptica diferent a què podem percebre de normal sense prestar-hi gaire atenció. A través de la llengua podem descobrir tot un món desconegut de què tenim cada dia al nostre voltant. Totes aquestes històries que s'amaguen darrere dels noms i de la parla de cada persona són les que ajuden a construir la cultura i la personalitat de cada poble. Us explicaré, doncs, una breu història d'un poble de la comarca del Tarragonès, els Pallaresos.

Tot comença a la ciutat de Tarragona, riu amunt, contradient la direcció del Francolí, vingut des de l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà). Es puja pels camins paral·lels al riu, per les hortes del Francolí.

El riu Francolí

Camí per les hortes del Francolí

Camí per les hortes del Francolí

El riu Francolí; al fons, les xemeneies de la refineria

Les hortes del Francolí a l'altra banda de la carretera de Valls
Un cop s'arriba al parc del Pont del Diable, s'entra per una portalada, i deixant a mà dreta el camí que va cap al Pont, ens endinsem al bosc pel camí del Mas dels Arcs.

L'àngel del mas dels Arcs (o mas de l'Àngel)

El mas dels Arcs (o mas de l'Àngel)

L'interior del mas dels Arcs (o mas de l'Àngel)
Deixant enrere el mas dels Arcs i seguint camí enllà, s'arriba a un camí ample i erm, el camí de Mas de Pastor. Si se segueix aquest camí hi ha un moment que hi ha un desviament a la dreta que fa cap al mas de Pastor a través d'un camí amb alguns xiprers.

El mas de Pastor

El mas de Pastor

La caseta del mas de Pastor
La font d'en Garrot

La font d'en Garrot

La font d'en Garrot

La font d'en Garrot

Inscripció a la pedra a la font d'en Garrot

Gravat a la pedra de la font d'en Garrot

Els safarejos de la font d'en Garrot
Deixant endarrere la font, seguim pel camí marcat en direcció al mas on, a mà dreta, trobarem la cova d'en Garrot. El camí està delimitat per uns cables elèctrics i uns corrals amb cavalls, que el separen de la propietat privada que ocuparia gran part del comellar del Mas d'en Garrot.

El mas d'en Garrot i el Comellar.

Un cop hem passat el mas, en lloc de seguir recte pel camí marcat, girem a mà dreta i pugem la costa per un camí poc marcat que fa el tomb al mas d'en Garrot. És un camí força nou, costerut i amb força pedres. Aquest camí arriba a dalt de la costa. Un cop a dalt, a mà esquerra, trobem unes quantes pedres grans que tallen el camí del Mas del Frare. Passem aquestes pedres i seguim recte fins arribar al mas del Frare. Els veïns d'aquestes comarques pronuncien el nom d'aquest mas fent una dissimilació de les ròtiques i articulant la primera com un so lateral alveolar sonor (una "l") esdevenint "Flare": ['fɫaɾə]. Es diu que la "cunya" d'aquest mas fa de partió entre els Pallaresos i Tarragona. De fet, el camí del Mas del Frare, que va del mas fins a la carretera del Pont d'Armentera, fa de límit. Hi ha una part de la urbanització dels Hostalets, les cases que es troben més enllà del camí del Mas del Frare, que forma part del terme municipal de Tarragona.
El mas del Frare


L'interior del mas del Frare

Restes del mas del Frare

Restes del mas del Frare




Des del mas del Frare, seguim el camí recte, sortint de les pedres que impedeixen el pas en direcció al mas, i baixem pel camí que hi ha a dalt de la costa del Mas del Frare i que arriba fins a baix al poble, on comença el comellar del Mas del Frare. Per poder veure la cova Negra haurem d'endinsar-nos una mica pel camí estret que hi ha a la costa de l'altra banda del Mas del Frare, a la part dreta del comellar, on hi ha el pinar Rodó. Caminant 5 minuts per aquest camí rocós, podrem entreveure la cova Negra entre la frondositat del bosc que ha crescut al comellar. En aquesta cova, els rabadans que baixaven del Pirineu, hi guardaven el bestiar. Encara es conserva una mica de tancat fet de pedra seca. Antigament, hi havia un camí que anava des del comellar i pujava fins la cova. Avui dia, com que el bosc ha crescut molt, ha tapat qualsevol mena d'accés a la cova.

La cova Negra vista des del pinar Rodó

Al fons a la dreta, el Polígon; al seu davant, la Semna

La roca del Valent

Al fons, l'antic camí de les Hortes (carretera de Sant Salvador); a la dreta, la coma de l'Andreu

Les escaletes de la Seu

El nucli històric dels Pallaresos

La Plana; al fons, la caseta del Rato

La Plana; al fons, la urbanització Jardins Imperi

Casa Bofarull

L'àngel custodi dels Pallaresos de ca Bofarull, obra de Jujol

Casa Bofarull

Porta de ca Bofarull, obra de Jujol

Porta de ca l'Andreu, obra de Jujol

Reixat de la finestra de ca Soler, obra de Jujol

El campanar de l'església parroquial de Sant Salvador

La cabana de pedra seca del pla del Castellot
Les restes del castell de Penallonga, conegut com el Castellot

Les restes del castell de Penallonga, conegut com el Castellot

El pont de Tupino

El pont de Tupino

El mas de Garrut, l'únic mas del terme dels Pallaresos; al fons, Constantí

Restes del mas de Garrut, l'únic mas del terme dels Pallaresos

El riu Francolí

El riu Francolí

El riu Francolí

El riu Francolí
Punts simbòlics

1. El pont del Diable
2. El mas dels Arcs (o mas de l'Àngel)
3. L'alzina del Dol
4. El mas de Pastor
5. La font d'en Garrot
6. El mas d'en Garrot
7. El mas del Frare
8. La cova Negra
9. L'alzina Grossa
10. La roca del Valent
11. Les escaletes de la Seu
12. La caseta del Rato
13. La font de la Mina (o la mina de l'Arquebisbe)
14. El nucli històric dels Pallaresos
15. L'era de Soler
16. El castell de Penallonga (o el Castellot)
17. El Polígon
18. El pont de Tupino
19. El mas de Garrut