diumenge, 2 d’octubre de 2011

Barrejant gustos

Les cadires tenien un encoixant d’un vermell intens que es contrarestava amb la comoditat dels seients. Vam fer aixecar a una parella de vells. L’home, que es veia més perdut i amb més dificultat de mobilitat, li va donar un cop de colze a la seva dona perquè deixés pas.
- No pateixin. Ja passem.
Un somriure. 56-58-60. El molest “recolza-peus” no es podia amagar. El Liceu se li notava massa la careta (mai millor dit) que li havien posat. No em sentia tan incòmode entre tanta burgesia, però era conscient que una de les ovelles negres que rondava per allà era jo.

Un sostre no massa gran. Em pensava que seria immens tal i com ho explicaven. La imatge d’unes dunes de butaques roges desentonaven amb les decoracions modernistes. Mirant a mà dreta hi havia l’escenari de gran alçada. Potser era que des del tercer pis tot es veia més grandiloqüent. Uns llums amb forma de cares somrients. El binomi cromàtic ocre-roig predominava.

Recolzat a l’ampit del davant (també recobert d’un coixí vermell igual que les butaques) espiava la gent que anava entrant perduda buscant el seu seient i jo, xafardejant per intentar reconèixer algun d’aquests “peixos grossos” que es veuen de tant en tant en aquest tipus de llocs. Al pis de sota hi havia un home llegint el diari Gara (una mica surrealista tot plegat: un home llegint el diari basc --no un diari basc qualsevol-- enmig del Liceu de Barcelona). A la millor estava interessat en el recent anunci de dissolució d’Ekin (a veure com continuarà el procés de pau).

Un escandalós timbre de mòbil que et taladrava per dins el cap va ressonar per tota la sala. Senyores i senyors, el concert començarà d’aquí a deu minuts. Dues dones (bé, una noia d’uns vint i llargs anys i una dona d’uns cinquanta i escaig) varen fer alçar a la parella de vells per poder passar. Ves per on: de la mitjana d’edat del teatre que calculava que rondava els seixanta anys (molta calvície i canes), jo i la noia del meu costat la féiem baixar (poc, però ja és alguna cosa).

A l'estiu quan són les nou / són les set hores de sol / aquí, per ara.

Tot és començar. Però cal seguir i seguir i seguir. Amb petits records per part del cantant a Ausias March, a Joan Fuster, a Salvador Espriu, a Joan Miró, etc. i altres recordatoris per la meva part a altres cantautors: Ovidi, Llach, Maria del Mar, etc. Nostàlgic? Poc. Ja m’esperava el que anava a veure i escoltar.

A la Universitat els grisos / com molts altres dies de l'any / des de fa ja molts anys / es disposen a entrar a les aules / àvids de cultura / i de fer exercicis gimnàstics / sobre els caps dels estudiants / que no volen entendre / la subtil teoria de l'ordre públic / defensada, entre d'altres / per les forces vives locals / amb un total desinterès / hegemònic en bé del país.

Amb un pèl de ràbia. Hipocresia... però qui sóc per jutjar? Ara tothom recorda però ningú mira el present. Els pocs que criden, els pocs que s’alcen són assenyalats pels mateixos que abans cridaven i s’alçaven. Què ha passat?
I com no. La ciutat en què els poetes sempre en tasten els seus carrers. El Cap i Casal també surt en aquestes cançons. S’obren els llums. Estona de descans.

De sobte, dues dones amb ulleres de pasta, amb els cabells curts, tenyits (una d’un color granatós i l’altra d’un ros clar) i despentinats, amb la mirada perduda i fent-se les “tontes” (semblaven beneites), se senten al meu costat.
- Perdoni, estan ocupats.
- Ah, d’acord.
S’aixequen i se’n van a dos seients de la fila del darrere. Els hi diuen el mateix. Devien tenir els seients al galliner i, en no veure res, havien degut anar provant a veure si aconseguien veure bé el concert des d’algun altre lloc. Senyores i senyors, el concert començarà d’aquí a cinc minuts. Abans de tornar a tenir els ulls fixats a l’escenari veig a les dues dones a l’altra banda del meu pis que em saluden, les dues mecànicament sincronitzades, amb un somriure com dient “Hem guanyat! Per fi hem trobat lloc!”. S’apaguen els llums un altre cop.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé / de què la part pitjor me'n romandrà / e de vós sap lo qui sens vós està: / A joc de daus vos acompararé.

Cada vegada em pregunto què hi faig. Però ja diuen que tot va bé si acaba bé. La música acompanyant força adient i ben estructurada. La veu, peculiar. Les lletres massa coloquials, al meu gust.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia / i jo ben sol em quede a Maragall / aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia / se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.

Les dues dones de la meva esquerra amb uns ulls oberts, cantant i entonant la majoria de lletres (amb una afinació força correcta, tot s'ha de dir); els dos acompanyants de le meva dreta amb els ulls tancats --un dormint i l’altre descansant, suposo.

Hem vist la fam / ser pa / dels treballadors. / Hem vist tancats / a la presó / homes plens de raó. / No / jo dic no / diguem no. / Nosaltres no som d'eixe món.


De tot què n’ha quedat? Doncs va bé saber-ho. Un públic lliurat al cantautor: "Ets el millor!" (segur?); "Això és fer país!" (quin país?); "No m’esperava tant d’ell!" (jo, tal i com m’ho imaginava).
Abans de marxar passar pel labavo del Liceu --quin honor!-- acompanyat de iaios un dels quals xiulant "El gegant del pi". Això és el que ha quedat de tot el concert.

I per acabar, entre cues i errades de "novatos", et trobes encongit al cotxe de retorn cap al teu barri. Com a casa no hi ha res. I, com sempre, deixarem les altres petites anècdontes colgades Al vent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada