dimarts, 31 de gener de 2012

Entre llençols

Era l'últim dilluns de gener d’un hivern encara prou calorós per sentir parlar de nevades, tot i que no tardarien massa en arribar. Ja hi havia ganes de fred i el temps s’impacientava. Potser era el dia adequat per capgirar les coses i abandonar aquella visió retrògrada de la vida i del sexe en general. Calia deixar que la calor s'engendrés entre aquells dos cossos enmig del gel i ser conscients del desglaç que comportaria aquella nit. Ell es va endarrerir una hora. A un quart de nou l’Altre estava als peus de la Catedral esperant-lo des de feia ja uns minuts. No hi havia massa gent pels carrers. De tant en tant veia passar algú traient el gos o tornant cap a casa després de la feina o anant a córrer o alguna monja venerat l’Arquebisbe de la ciutat. Tot era cosa de temps. I d’esperar.

Hi va haver algunes trucades prèvies per calmar la possible tensió. La primera impressió que l'Altre va tenir va ser que era ben maco, tot i dubtar de qui era i d'on venia. No era massa alt. Era home de moltes paraules, com ja havia avisat. Semblava com si es coneguessin de tota la vida, amb la desconfiança necessària per començar a parlar de política, dels estudis i d’alguna filosofada personal. Era una situació prou còmoda tot i evidenciar l’artificialitat de la trobada. Ell era una persona amb la qual es podia treure qualsevol tema de conversa i explicava un munt de coses. El feia sentir, fins i tot, estranger a la seva pròpia ciutat. Aquell vespre la ciutat estava adormida. Can Peret s’anava quedant buit a poc a poc fins que van ser ells els últims a pagar. Tothom s’havia posat d’acord perquè aquella nit tingués continuïtat i fos ben llarga. I ho va ser.


Tot anava a un pas molt pacient i dòcil, entre dubtes i un pessic nervis. Roda no era el lloc somiat per ningú, però tot era posar-s’hi. Les habitacions eren fredes. Van aconseguir escalfor d’una vella estufa. Ell el mirava amistosament però l’Altre evitava el contacte dels ulls. Les paraules es van anar fonent tot i amb intents de seguir-les. Ell li tocà una orella, el mirà fixament. La barba sense afeitar va fregar els seus llavis. L’Altre es va deixar emportar. No va sentir una sensació tan estranya. Aleshores, va passar les seves mans primer per dins el jersei, després per la samarreta. Se la va treure. Va acariciar el seu pit i va anar baixant els seus dits cap al melic i a la panxa fins arribar a desbotonar els pantalons. No patiu, tot va ser qüestió de seguir el compàs que li marcava la situació.

Els dos es van veure en un mateix llit, amb els llençols ja rebregats. Ara ja no hi havia paraules, només el so de les llengües.
- Tens uns ulls molt bonics.
Li va fer un petó a l’ull esquerre. Després, a l’ull dret. Ell tenia vint-i-set anys i el seu cos era de sucre. Ara ja es trobaven Ell i l’Altre amagats en un sostre semblant. La timidesa va diluir-se en pocs moments. El frec de la barba li encetava els morros. Li va besar el bescoll. Després li va llepar l’espatlla fins a l’aixella. Va xuclar-li el mugró i baixar fins el melic. Notava com els nervis l’anaven traint.

Van acabar abraçats. Les cames s’entrecreuaven les unes amb les altres. De tant en tant, l’Altre se’l mirava amb tendresa. L’acariciava. Notava com Ell, mig endormiscat, s'anava movent. L’Altre només va saber arribar a una conclusió: realment vivien en una societat on el sexe estava mitificat i hi havia massa prejudicis.

Ara, tot el que els queda és l’olor que va impregnar els seus cossos aquella freda nit d’hivern. Efectivament, ja no hi ha res més a explicar. Només els llençols guarden el secret d'aquella nit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada